La resurrecció de Rajoy

Deia amb acostumat encert John Lennon (per qui reivindico un Nobel de literatura a títol pòstum) que “la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres plans“. Això acostuma a ser així en un 99’9% dels humans, tret si et dius Mariano Rajoy Brey.

Mentre els altres ocupàvem el temps fent plans, ergo passaven coses, ell mirava impertèrrit, amb aquell posat neutre de gallec que no saps si arriba o se’n va o si puja o baixa, o de registrador de la propietat quan posa aquells ulls de quan les vaques veuen passar el tren, tot plegat sense fer més plans, deixant transcórrer el temps, impassible. Així és i es comporta el reelegit i ínclit president del govern popular espanyol. Mentre ho era en funcions, llegia el diari esportiu Marca i deixava la ment en blanc (les dues coses són compatibles), han passat coses, i no poques, a ambdós costats de l’Ebre.

Mentre el plantígrad compostel·là hibernava, el seu principal adversari, el PSOE, s’ha trencat. A ull, no sembla una ruptura neta, fàcil de recompondre, més aviat recorda aquells gots que en caure al terra de la cuina s’esbocinen en mil trossets i ja esdevé difícil si no impossible refer la unitat. Després de reiterar de manera pesada el mantra del no és no, al final el no ha resultat ser abstenció, que pel cas és un sí com una casa de pagès.

I per forçar el gir copernicà de la història, abans van haver d’afinar asprós: com en el goyesc quadre Saturn devorant el seu fill, el PSOE s’ha cruspit Pedro Sánchez, i de la ingesta, els socialistes espanyols s’han dividit entre els ortodoxos que defensen l’statu quoi uns pocs menys, heterodoxos (entre ells del PSC), que mai dels mais volien veure més temps Rajoy de president.

No cal dir que van guanyar els primers, i d’això plora la criatura. Així, Rajoy, pacient, ha esperat veure passar el cadàver del seu enemic, i se n’ha sortit, a fe de Déu. El desenllaç fa pensar ara en el cara a cara televisiu entre Rajoy y Sánchez, a on en un moment donat el segon titlla d’indecent el primer. La venjança és un plat que es serveix fred…

Diuen que en política, com en tantes altres esferes de la vida, si et baixes els pantalons, encara que només sigui un sol cop, ja mai més te’ls podràs tornar a pujar. Rajoy ho sap i gaudeix en gran manera observant la fila que fan els pantalons dels seus adversaris, PSOE i Ciutadans, abaixats fins als turmells.

Com va fer Sant Pere, o com així ho explica l’Evangeli segons Mateu, els dos partits que han permès la investidura de Rajoy van negar-lo (en aquest cas força més de tres cops) abans de cantar el gall, i ara se l’hauran de menjar amb patates. L’endemà de tot plegat, ja lamentaven uns i altres la majoria de les designacions ministerials que, ves per on, ara resulta que no tenen un perfil prou dialogant. Mentre hi hagin rucs anirem a cavall, deu pensar Rajoy.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides