La directiva del FC Barcelona presidida per Josep Maria Bartomeu havia de superar aquest dissabte dia 29 una espècie de vot de confiança dels socis a l’assemblea ordinària. En realitat l’assemblea blaugrana no posseeix facultats estatutàries per cessar la directiva ni tampoc per confirmar-la o ratificar-la com ha proposat la mateixa junta al punt setè de l’ordre del dia. Si la votació resultés contrària a la junta, aquesta seguiria en el seu lloc llevat que voluntàriament els seus membres dimitissin en bloc, o bé una part de la junta (75%) sense el president o el mateix president i el 50% dels directius.
El veritable motiu d’examinar-se ara davant els socis és només la conseqüència directa de la resolució del cas Neymar, originat el 2013 per la denúncia d’un soci del club a l’Audiència Nacional de Madrid i conclòs el juny passat amb un pacte d’assumpció de culpabilitat d’un delicte fiscal i una mossegada per a Hisenda de 5,5 milions d’euros. Com que aquest acord exonerava penalment l’expresident Sandro Rosell i el president Josep Maria Bartomeu, la junta va acompanyar aquell anunci amb la promesa de sotmetre la seva continuïtat a l’assemblea ordinària de tardor.
Una manera de fer callar les crítiques de l’oposició laportista, que acusa Bartomeu de posar el club a davant –el Barça és l’únic condemnat– per escapolir-se ell i Sandro Rosell de les exagerades penes sol·licitades, tant econòmiques com de presó, i les plantejades al mateix FC Barcelona, de 22,2 milions d’euros. En cap cas es preguntarà als socis si ratifiquen o no l’acord amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, que és ferma i intocable per decisió de la junta, a diferència de les altres dues propostes de ratificació dels contractes amb Qatar Airways i Nike, que s’haurien de rescindir si els socis els desaprovessin.
SOROLL DE FONS
És molt difícil, per no dir impossible, que els socis contradiguin una decisió dictada sobretot pel sentit comú, que dóna per tancat el cas Neymar amb 5,5 milions de sobrecost sobre un fitxatge que finalment, segons el jutge, ha de constar als llibres per 19 milions d’euros. Aquesta resolució ratlla i sobrepassa, segons els experts, el còmic i el grotesc, posa en ridícul la pròpia justícia i situa l’operació fora del mercat, en el terreny de la fantasia. Resulta evident que el preu del fitxatge de Neymar, de 19 milions contra una clàusula de rescissió de 195 milions, és del tot irregular.
Altera de fet el preu real del jugador, cosa que seria objecte d’un plet laboral molt favorable per a ell si aquest hagués decidit trencar el seu contracte amb el Barça i acollir-se a la clàusula, prèvia denúncia d’aquesta per abusiva. A cap actiu immobilitzat de 19 milions s’hi pot aplicar una clàusula de 195 milions, una qüestió sobre la qual hi ha prou sentències i jurisprudència per haver compromès el futur de Neymar al Barça aquest estiu si abans d’això no hagués subscrit una ampliació de contracte de 45 milions de fitxa en brut a partir d’aquesta temporada.
L’altre disbarat de l’acord proposat per la Fiscalia, que rebaixa el total de la multa exigida de 66 milions en total a aquests 5,5 milions –més la retirada de les penes de presó i de culpabilitat de Rosell i de Bartomeu– és l’atribució d’un delicte fiscal al Barça per no haver tractat fiscalment com a salari una retribució de 40 milions d’euros pagats a Neymar durant les temporades 2010-11 i 2012-13. Passa, però, què Neymar no jugava al Barça en aquests exercicis. O dit d’una altra manera, és impossible que un futbolista cobri un salari d’un club sense estar en la seva plantilla, o sigui sense estar en possessió dels seus drets federatius, i jugant a més a més en un altre equip. Per a la justícia espanyola, en canvi, l’impossible ja és una realitat jurídica ferma.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
