La cançó de Queen Don’t Stop Me Now va ser elegida l’any 2005 pels espectadors del programa de la BBC Top Gear com la millor cançó “per conduir” de la història. En català vindria a ser “no em paris ara” i ve a dir el que reivindica l’home que més i amb més passió la va ballar i cantar en la passada campanya electoral catalana, el líder del PSC, Miquel Iceta. El polític barceloní, i amb ell el partit en bloc, desoint les instruccions del PSOE, han decidit no parar ara i mantenir el vot contrari a la investidura de Mariano Rajoy, diguin el que diguin i/o amenacin el que amenacin ara els seus companys socialistes espanyols (aquells que no fa pas massa es van desempallegar del fins llavors líder socialista, Pedro Sánchez, per defensar el que defensa ara amb vehemència acostumada Iceta).
A part de “no parar ara“, la cançó que cantava l’irrepetible Freddie Mercury entre altres coses també diu: “m’ho estic passant tan bé, estic de festa… sóc un satèl·lit, estic fora de control… estic viatjant a la velocitat de la llum… no em paris…“. Desconec si Iceta s’ho està passant tan bé en aquest tour de force entre socialistes, o si és un satèl·lit fora de control que viatja a la velocitat de la llum, però el que sí que sembla meridianament clar és que no està disposat a aturar el vehicle en què viatja.
En cinema, Hitchcock va popularitzar l’expressió Macguffin per indicar aquelles trames secundàries que fan avançar els personatges en la història de la pel·lícula però que no són la trama principal. Per exemple, a Psicosi la trama inicial, en què una dona fuig amb diners robats, acaba sent irrellevant en l’esdevenir de la pel·lícula que, com tothom sap, va d’una altra cosa. El no és no d’Iceta sembla voler treure el PSC de la situació de Macguffin en què s’havia situat els darrers anys (de Pere Navarro fins ara, aproximadament).
Els socialistes catalans, relegats a mera comparsa en l’escenari català i espanyol, es reivindiquen ara, i volen tornar a ser trama principal de la pel·lícula que s’està rodant.La fermesa del PSC genera indignació dins del PSOE que, com a molt poc, el voldrien veure castigat, si no expulsat. Parafrasejant Monterroso, quan va despertar, el dinosaure Ibarra encara hi era… Reneixen els vells fantasmes que amenacen de crear una franquícia catalana del PSOE que faci la competència al PSC. La pregunta seria: amb qui? Ja ho van intentar en el passat (no és la primera vegada que PSOE i PSC estan a la grenya) i ni Manuela de Madre ni Celestino Corbacho van acceptar l’enverinada invitació.
El PSC ho té clar, no pot ni vol abstenir-se (eufemisme de ‘sí’) i facilitar la investidura del dretà Mariano Rajoy. Sap i l’encerta que el seu electorat o el que queda d’ell no li ho perdonaria, com possiblement no li perdonarà l’electoral del PSOE o el que queda d’ell a Espanya. El PSC ja va cometre en el seu dia l’estúpid error de deixar en mans d’altri el dret a decidir i no es pot permetre renovades relliscades que el buiden de sentit.
