A Catalunya, 59.000 catalans estan reconeguts com a grau 1 per la llei de la dependència, però d’aquests només un 3% han rebut, fins ara, algun tipus de prestació econòmica. Més de 22.000 persones han mort en els últims cinc anys, ja en un grau 3 de grans dependents, sense rebre cap tipus d’ajuda. La llei qualifica en només tres els graus de dependència.
Els números haurien de fer tornar la cara vermella a més d’un polític. Passen els anys, passen els governs… però la llei continua estancada. Els expedients s’acumulen sobre les taules i quan toca la revisió i la posada en marxa del protocol del programa individual d’atenció (PIA) el peticionari, en la majoria dels casos, ja ha passat de grau. Per posar un exemple, a Barcelona el nombre de PIA que es fan per dia és de només cinc. Caldrien vuit anys per posar al dia els llistats, i això sense acceptar altes noves.
La llei va néixer amb música de bombo i platerets, però ha tingut una implantació lenta i enutjosa i molt poc efectiva. Prova d’això són els 24.000 avis catalans que esperen una plaça en un geriàtric i els 22.000 que van morir sense haver rebut cap prestació.
