Deia el fotoperiodista hongarès Robert Capa: “Si les teves fotos no són suficientment bones, no estaves suficientment a prop“. A col·lació, el documental Astral del periodista Jordi Évole estava suficientment a prop. Aquest és, de fet, un dels secrets del treball del cornellanenc, que s’apropa (suficientment) a les noticies. Tot i que pogués semblar-ho, l’asseveració de Capa no és intranscendent; ser al lloc dels fets, no parlar d’oïdes, respirar les noticies eren, són i seran l’elixir del bon periodisme, i Capa ahir i Évole avui i tants altres ahir i avui han donat amb una de les pedres filosofals de la professió.
Amb tot, de manera dissortada i sota pretextos de falsa austeritat, cada cop més sovint es dóna un periodisme de portanoves, distanciat de l’espai on es produeixen de veritat les coses. Per mostra, només cal veure des d’on firmen les noticies un bon gruix de corresponsals: des de Bogotà es pot parlar del tango argentí o des de Jerusalem de qualsevol guerra de l’Orient Pròxim, sense acotar el cap ni ruboritzar-se.
Évole es va apropar més que suficientment a la crisi humanitària que pateix el Mediterrani. Ho va fer fins a l’extrem d’entrar dins de la noticia; l’equip de Salvados va enrolar-se al vaixell Astral, a on en el seu dia una colla de benaventurats socorristes van decidir suplir els governs europeus i mirar de salvar el màxim de vides possibles. Des de setembre de 2015 ha rescatat ja més de 30.000 persones que fugien de l’horror dels seus països navegant a la deriva pel Mediterrani.
L’equip d’Évole podia haver instal·lat el seu set televisiu a la illa grega de Lesbos i fer desfilar allí rescatadors i rescatats, però va decidir pujar al vaixell i apropar-se a la costa de Líbia i viure de primera mà el moment de la salvació. Així, va poder contemplar com un nen oferia la meitat d’un xiclet al seu salvador o la cara de frustració d’un jove quan el propi presentador li indicava en un plànol que era menys lluny de l’infern del que ell pensava, entre d’altres imatges que, recordem-ho, valen més que mil paraules. Tot això només es veu si t’hi apropes suficientment.
Mentre transcorria el programa llegia en més d’un tuit com espectadors de l’Astral convidaven al president en funcions del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, a mirar la Sexta. Dubto que el gallec anés abans de l’estrena televisiva a cap dels molts cinemes que van oferir arreu d’Espanya en preestrena solidària l’Astral, i dubto fins i tot que ho fes des de la zona de confort del sofà del palau de la Moncloa.
El govern espanyol ha fet ben poc o res per estalviar dolor als refugiats. És ben cert que d’altres governs europeus han fet igual o similar esforç, però, i en aquest cas, de poc serveix el mal de molts, conhort de bèsties. La veritat, a Rajoy me l’imagino més mirant el retrobament d’OT (legítim, eh?) que destinant part del seu temps a observar els incòmodes porus de la noticia de l’Astral que oferia diumenge en prime time la privada televisió (la Sexta).
Ben mirat, la teoria de l’apropament de Capa també serveix per a la política. La política no és suficientment bona si no està suficientment a prop i, desenganyem-nos, fa temps que el PP observa els problemes de la ciutadania amb prismàtics.
