De Catalunya a Caixalunya

Com en el somni premonitori del faraó que narra la Bíblia, el capitalisme es mou i evoluciona per cicles de creixement (vaques grasses) i depressió (vaques magres). A Espanya/Catalunya tot just ara hem començat a emergir de la llarguíssima època de vaques magres que va esclatar l’any 2007 amb el frau de les hipoteques subprime a Wall Street i que aquí va impactar amb tota la seva truculència a partir de l’any 2010. Els terratrèmols sistèmics que tenen l’epicentre en el cor del capitalisme, els Estats Units, sempre arriben amb retard a la Vella Europa, però els seus efectes són molt més devastadors i duradors en aquest costat de l’Atlàntic, com constatem dolorosament.

En aquest tram final del 2016, les constants vitals del malalt econòmic europeu s’han estabilitzat i els símptomes de recuperació són evidents. Una data clau, pel que fa a Catalunya, va ser el passat 11 de setembre, quan el BBVA va completar el procés d’absorció de Catalunya Caixa. Recordem que abans de l’esclat de la crisi, aquí hi havia deu caixes d’estalvi, que vertebraven la nostra manera de “ser” i de “fer”. En un exercici de nostàlgia en recupero els noms, per si els heu oblidat: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (La Caixa), Caixa Catalunya, Caixa Penedès, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manresa, Caixa Laietana, Caixa Tarragona, Caixa Girona i Caixa Manlleu.

Avui no en queda cap. Bé, només La Caixa, el gegantí conglomerat financer i empresarial (Gas Natural-Repsol, Abertis, Telefónica, Agbar…) de Catalunya, que, de la mà d’Isidre Fainé, ha mutat la seva essència jurídica, s’ha autoprivatitzat i no para d’expandir-se. (Per ser rigorosos, de la Catalunya del segle XXI n’hauríem de dir Caixalunya). La gran “revolució” que s’ha produït aquí no és la dels “somriures”: és l’extinció del nostre sistema financer tradicional per la mala gestió dels directius de les caixes d’estalvis, emborratxats per la febre del totxo, i l’escandalosa irresponsabilitat dels polítics sociovergents que els havien nomenat i que els havien de controlar.

De manera sorprenent i rabiosament injusta, aquest cataclisme còsmic només ha passat factura als milers de clients que van caure en el parany de l’estafa de les participacions preferents i als milers de famílies desnonades sense pietat per no poder pagar, en quedar-se sense feina, les hipoteques que “regalaven” les entitats financeres. Cap dels antics responsables de les caixes catalanes no ha entrat a la presó i només Narcís Serra i la resta de membres del consell d’administració de Caixa Catalunya estan immersos en una lentíssima investigació judicial.

En paral·lel a la profundíssima reestructuració del sistema financer espanyol/català també han esclatat els grans casos de corrupció política que es van covar durant la passada etapa de vaques grasses. En síntesi, hem assistit a una purga mediàtica i judicial dels excessos i perversions de l’aznarisme, del pujolisme i del chavisme andalús. Mentre la banca –el Poder, en majúscula- s’ha concentrat, la política –el poder en minúscula- s’ha fragmentat i dispersat amb l’aparició propagandística, patrocinada “des de dalt“, de Ciudadanos i Podemos.

Arribats a aquesta tardor del 2016, el “procés” encetat a Espanya/Catalunya amb la crisi de les ‘subprime’ del 2007 està pràcticament acabat. I ha estat coronat amb “èxit” pels seus promotors i inductors. La gent del carrer, la víctima propiciatòria d’aquesta monumental estafa, no ha fet la revolució, com hauria estat lògic. Com a màxim, ha fet el 15-M i ha escollit alguns alcaldes i alcaldesses “del canvi” amb un poder mot feble, encotillat per la Llei de règim local. Tot controlat.

Allò que és substancial: el BOE i el DOGC, que són els diaris que realment compten, han estat, durant aquests últims cinc anys crítics, en mans de la dreta espanyola i catalana. L’espantall inflat del moviment independentista ha servit perquè a la Generalitat continuï havent-hi un president de Convergència (ara PDECat) i perquè el PSOE s’oblidi de l’aventurerisme de pactar amb Podemos un govern alternatiu al Congrés dels Diputats i opti per la grosse koalition, seguint els cànons alemanys, però mantenint formalment la singularitat del made in Spain.

Mariano Rajoy ja té la investidura a la butxaca i governarà, en consonància amb els interessos suprems del Poder econòmic, els pròxims quatre anys, ara que comença un nou cicle bíblic de vaques grasses. En aquesta nova etapa de creixement i d’estabilitat, la dreta catalana, amb l’ajuda de Ciutadans i PSC, “reconnectarà” amb la dreta reformista espanyola del camaleònic Mariano Rajoy i s’oblidarà dels deliris independentistes. El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, ja va donar unes quantes pistes en la seva última entrevista amb Mònica Terribas de per on poden anar els trets: reconeixement de Catalunya com a “nació històrica i cultural”, sense que això impliqui el dret d’autodeterminació, i reforma del finançament autonòmic amb la incorporació del principi d’ordinalitat.

En l’horitzó immediat dels catalans/espanyols/europeus només hi ha un interrogant de debò. Què passaria i què canviaria en l’hipotètic cas que Donald Trump guanyi les eleccions presidencials dels Estats Units el pròxim 8 de novembre? Com cantava Bob Dylan, el flamant premi Nobel de Literatura: “Això, amic meu, només ho sap el vent“…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides