Quan el cas Lewinsky (la “relació inapropiada” del president Bill Clinton), s’estrenava als cines la pel·lícula Wag the Dog (a Espanya, La cortina de humo). En ella s’explica com un assessor del president de la Casa Blanca (De Niro) contracta un excèntric productor de Hollywood (Hoffman) per inventar una guerra contra Albània, transmetre-la per televisió, i així, en vigílies d’unes eleccions, distreure el gran públic d’un escàndol sexual que involucra al president.
L’Espanya corrupta de Rajoy fa recordar en part el film de Barry Levinson (basat en la novel·la American Hero de Larry Beinhart). Quanta més merda s’aireja en els baixos de les catifes populars, més cortines de fum distreuen el gran públic. Sembla com si Rajoy hagués encarregat el sainet de Ferraz a José Luís Garci, i així ens oblidem del judici del Gürtel, les targetes Black, o els despropòsits de la ínclita Rita Barberá, per citar-ne tres entre mil.
Rere el Marca, Rajoy somriu davant les ocurrències de la bancada socialista. Després de quatre anys d’incomplir promeses i d’exhibir corrupció a raig fet, els populars guanyen les eleccions de desembre de 2015, una victòria amarga perquè obtenen només 123 escons (63 menys que el 2011, quan van assolir la majoria absoluta). Després, i davant la incapacitat pròpia i estranya de formar govern es tornen a celebrar eleccions: el PP reedita i millora la victòria amb 137 escons (14 més), i diuen les enquestes que si se celebren unes terceres eleccions els populars tornarien a guanyar i millorar els resultats. Pels populars quan pitjor, millor.
Mentrestant, tot i quedar en segona posició, el PSOE de Pedro Sánchez encadena les dues derrotes més contundents mai patides a la seva història socialista: 90 escons el 2015 (20 menys que el 2011) i 85 el 2016. Amb 90 escons va intentar endebades un acord amb Ciutadans i Podem per desbancar el corrupte PP del govern, i amb 85 es mostrava temptat a tornar-ho a intentar just abans que els barons el forcessin a dimitir alarmats davant la possibilitat d’unes terceres eleccions i la reiterada negativa de Sánchez a facilitar la investidura de Rajoy amb una abstenció reclamada per patums socialistes de l’alçada de l’expresident Felipe González.
Com en el seu dia Josep Borrell, Pedro Sánchez va ser elegit en procés de primàries per la militància. A diferència de Borrell, que va dimitir abans de presentar-se a les eleccions després que es destapessin uns casos de corrupció que implicaven a dos col·laboradors seus, Sánchez ha tingut més sort i almenys ha pogut passar per les urnes dues vegades consecutives, si bé sense massa fortuna. No sembla doncs que les primàries duguin sort als socialistes.
Sigui com vulgui, el cas de Sánchez recorda més al del que va ser president de l’antiga Alianza Popular entre 1987 i 1989, Antonio Hernández Mancha. El seu predecessor en el càrrec, Manuel Fraga, el va degradar després d’una fallida i errònia moció de censura a Felipe González tornant a agafar el gallec les regnes del partit, que immediatament va convertir en l’actual Partit Popular. Hernández Mancha va decidir retirar-se de la política després de la defenestració i ja són pocs els qui el recorden. De moment, Sánchez no sembla disposat a tenir una vida política tan efímera com la del popular i es resisteix a desaparèixer dels llibres d’història; així, no plegarà de diputat i pretén tornar-se a presentar a unes primàries.
Salvant les distàncies, el de Sánchez també recorda el cas de Felipe González, que a l’any 1979 va renunciar a la secretaria general perquè el partit li havia rebutjat la idea d’apartar-se de les tesis marxistes; els socialistes van passar llavors a mans d’una comissió gestora encapçalada per José Federico de Carvajal. En el congrés següent, González va ser proclamat de nou secretari general en llaor a multituds. Li passarà el mateix a Sánchez?
Resumit: ni volent Rajoy hagués pogut filmar una millor pel·lícula per distreure el personal amb cortines de fum com la protagonitzada pels socialistes. Per més inri, ara el president en funcions pot aprofitar la debilitat socialista i demanar més que l’abstenció; o això, o amenaçar amb terceres eleccions.
