La futurologia política camina de mal borràs. Els resultats del Brexit i successos similars posen de manifest que gairebé res està escrit en els processos electorals. Si s’ha de jutjar pel que està passant, no sembla arriscat deduir que la suposada sintonia entre representació política i societat no funciona. En aquest sentit, ningú posa la mà en el foc del que passarà en els propers comicis d’Euskadi, Galícia i fins i tot dels Estats Units d’Amèrica. Mentrestant, la pilota del proper govern d’Espanya segueix en la teulada.
És un lloc comú la propensió dels polítics, politòlegs, periodistes… i, en general, dels interessats i aficionats a la política a endevinar el futur. Per a això, recorren a les tècniques demoscòpiques, al big data, a les anàlisis semàntiques, etc. etc. i, per descomptat, a les adivinadores, encara que des de sempre s’han fiat sobretot d’ells mateixos; és a dir, de la seva intuïció, olfacte, agudesa mental o coses similars, que bastant poc de científic semblen tenir. Almenys, així ho reconeix Wikipedia quan afirma que “per la seva pròpia naturalesa la futurologia no és una ciència convencional, ja que les seves asseveracions no poden ser comprovades en qualsevol moment”.
A més, la denominada ciència de la probabilitat, recalca Wikipedia, ha perdut acceptació en les últimes dècades a causa que els professionals moderns assenyalen la importància dels futurs alternatius, en comptes del futur monolític, i les limitacions de la predicció i la probabilitat contra la creació de futurs possibles i preferibles. No és d’estranyar, en conseqüència, que Jordi Pujol utilitzés els serveis d’Adelina, una vident que, segons les seves pròpies paraules, no solament li consultava assumptes polítics i de govern propis, sinó que era recomanada a altres polítics i empresaris amics.
Ciència o màgia, o ambdues, el Brexit ha dinamitat la futurologia política, sondejos inclosos. En contra de tots els pronòstics -com resaven tots els titulars del món- els britànics van decidir votar majoritàriament que sí a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Com pot ser que les forces polítiques dominants proposin un determinat sentit del vot i els votants optin pel contrari? En quin món vivim, s’interroguen atònits conservadors i molts que diuen no ser-ho? La perplexitat, en fi, s’ha instal·lat en l’ambient.
En aquest context qui és el valent que s’atreveix a pronosticar el color del proper Govern basc o de la Xunta de Galícia, que sortiran de les eleccions del 25 de setembre? Seria extremadament estrany que el Partit Nacionalista Basc no fos el partit més votat a Euskadi i el Partit Popular a Galícia. Però, descavalcats de les majories absolutes, l’assumpte rau amb qui hauran de pactar (si poden) per poder governar o, si escau, quines altres majories podrien articular-se. Deien els futuròlegs, que estava cantat el segon lloc per a Podem, però ara, amb la campanya Otegi, que de manera tan generosament i intel·ligent estan promovent els aparells de l’Estat, pot ser que Bildu, aconsegueixi la medalla de plata I de la bicefàlia Partit Popular-Partit Socialista d’Euskadi, què?
Quelcom semblant podria estar passant a Galícia on, davant l’esclat dels corrents polítics peninsulars, el PP podria ser el partit més votat i, no obstant això, podria no governar, sobretot si es té en compte que el seu potencial millor aliat, Ciutadans, dóna senyals d’agonia. Llavors, pot haver-hi un govern PSG i Podem-En Marea?
Luis de Guindos, en un altre exercici de futurologia, acaba de dir que les eleccions basques i gallegues s’encarregaran d’aclarir el panorama, amb la qual cosa hi haurà molt aviat govern a Espanya. No podria ser, per contra, que el panorama acabi embolicant-se encara més i, en conseqüència, les dificultats per formar governs es multipliquin? A no ser, clar, que el PP hagi negociat taxativament el suport del PNB després dels comicis autonòmics.
En fi, aquest enrarit clima amb molts i molt oberts escenaris, previsions incertes, gurús desconcertats, politòlegs amortitzats…, vénen a donar sobretot la raó a aquella famosa tornada de Què serà, serà? (Whatever Will Be, Will Be), composta per Jay Livingston i Ray Evans i interpretada per Doris Day en la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, que porta per títol premonitori L’home que sabia massa.
