Quina gran commoció ha causat entre els meus veïns banyistes l’amenaça dels populars de convocar eleccions el pròxim 25 de desembre si els autoanomenats socialistes continuen sense baixar del burro amb el seu no a Mariano. Aquests dies, a la platja on remullo el meu cos farcit de morcillas de Burgos no es parlava d’una altra cosa. Deuen ser els efectes de la depressió de la gandula, un terme que el sociòleg Manuel Castells ha definit com la conseqüència de tenir molt temps lliure durant les vacances d’estiu per pensar sobre la futilitat de l’existència, la pròpia i la dels polítics afegeixo jo, mentre prens el sol i que es complementa amb la síndrome postvacacional que tenen la sort de patir els que encara conserven la feina.
Suposo que entre les files populars hi ha molts que deuen veure el fet de votar el sagrat dia de Nadal com un acte irreverent o fins i tot un sacrilegi. Dos dels que segurament més molestos es deuen sentir davant d’aquesta absurda possibilitat, més real que mai a hores d’ara en aquesta Espanya de sainet continu, deuen ser els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, tots dos martell d’heretges independentistes i pobres seguint la tradició familiar iniciada pel patriarca franquista Eduardo Fernández Ortega. És una llàstima que els càlculs matemàtics de la presidenta Pastor no contemplin la possibilitat de celebrar la tercera volta d’aquests comicis interminables el dia dels Innocents perquè seria la data ideal.
Diu un Mariano en plenes facultats físiques que tornar a fer eleccions és un disbarat que no passa en cap país europeu i es compromet a trucar al desaparegut secretari general del PSOE un dia d’aquests “per veure si som capaços de construir alguna cosa” perquè Espanya no pot aguantar més sense un govern del PP. No puc deixar d’admirar la capacitat oratòria de l’etern president popular en funcions. Jo no podria articular paraula després d’haver corregut presumptament més de sis quilòmetres en calça curta i polo casual acompanyat per una nodrida representació d’estómacs agraïts que per la fila que fan a les fotos oficials semblen les ànimes en pena de la Santa Companya.
Fidel als meus principis professionals que em porten a qüestionar constantment el que em diuen els polítics, busco indicis de l’enfonsament d’Espanya que vaticina Mariano –per a alegria indepe– si ell no pot governar. No sé si interpretar com un senyal de la catàstrofe que s’acosta el fet que el debat d’investidura fallida es faci el 30 i el 31 d’agost o que Lucifer encarnat en Arnaldo Otegi se salti l’autoritat competent i pugui acabar entronitzat com a lehendakari el pròxim 25 de setembre. Més a prop, tampoc sé com desxifrar les discretes visites d’un antic professor de dret constitucional al centre de massatges amb final feliç que un espavilat empresari xinès ha obert en un local al costat de casa meva.
Mentre la nau d’Espanya va a la deriva sense cap cabdill que porti el timó com ha quedat demostrat aquests últims set mesos, a la pàtria catalana sembla que tindrem uns dies més de calma i tot serà harmonia i germanor fins a la Diada. El més probable és que l’endemà de l’11S tornin els bronzejats demòcrates catalans en descomposició a atonyinar els cupaires perquè el 28 de setembre no deixin caure Carles Puigdemont, president i trobador a parts iguals. Aprofitem, doncs, catalans tots aquests dies de pau canicular abans de la tempesta per deprimir-nos una mica més prenent el sol estirats a la gandula.
