En el raca-raca (que diria l’humorista Peridis) nacionalista català, ocupen un lloc d’honor els atacs al PP (és a dir, a Mariano Rajoy) fins al punt d’associar-lo amb el mateix diable. Com s’explicar llavors que, de la nit al dia, aquesta tírria es transformi en suports parlamentaris contants i sonants? Potser el aggionarmento convergent ha obrat un miracle? S’haurà sumat Rajoy al full de ruta? Es redueix tot a un brot estiuenc? Hi ha pasta pel mig o un simple plat de llenties? Tal vegada el Brexit està modificant la percepció de les coses?
Això de el “Déu els cria i ells s’ajunten“, que en català podria equivaler a “cada ovella amb la seva parella“, ve a dir que la gent s’acaba unint quan té trets i aficions comunes. En tal sentit, per què estranyar-nos que el Partit Popular, Convergència (com així la seguim coneixent) i el PNB acabin entenent-se?No són, en definitiva, els tres partits parents propers, sinó familiars molt afins, de la corda conservadora? No comparteixen valors i interessos molt pròxims o idèntics? No tenen, més enllà de les aparences, enemics comuns?
És cert, com ens van explicar els clàssics, que les contradiccions secundàries poden esdevenir principals i viceversa, però també és veritat que el temps o altres circumstàncies, com les què ara ens concerneixen, acaben posant les coses en el seu lloc. I aquí en tenim la prova. Per si algú ho dubtava, era víctima d’alguna intoxicació o creia de bona fe que els nacionalistes de Convergència i del PNB eren l’enemic natural del PP, que sàpiguen que els interessos de classe segueixen prevalent sobre molts altres en el món actual, encara que això de les classes estigui ‘demodé’. “Clar que existeix la lluita de classes i l’estem guanyant nosaltres“, proclama sense pèls en la llengua Warren Buffet.
Aleshores, les reafirmacions patriòtiques són només una pantalla darrere de la qual s’oculten altres coses? És el nacionalisme una doctrina que no té un altre objectiu que perpetuar, promoure o defensar determinats interessos? Resulta que el patriotisme és una filfa que no fa sinó confondre i desviar la gent comuna dels seus veritables problemes? Són les fronteres (raó última del nacionalisme) cosa de pobres, com diu Ada Colau? Doncs, sí. Molt hi ha de tot això en el nacionalisme. No només en el de les pàtries sense Estat, sinó també i sobretot en les altres. I si no, que l’hi preguntin a Mariano Rajoy.
Perquè en aquest matrimoni d’urgència, o millor aquest trio i fins a “quartet” (donat el fosc paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en l’assumpte), el PP no és, per descomptat, la donzella, sinó tot el contrari. Com es correspon amb el seu perfil de nacionalisme de gran potència, el partit de Mariano Rajoy ha clucat l’ullet als nacionalistes perifèrics, fins a ahir aparentment marginats, i aquests, tan necessitats de nuvi o núvia, no s’ho han pensat per donar el “sí”.
En qüestió de dies, o més aviat d’hores, si les coses no es torcen, assistirem a un casament aparentment estrany, incongruent, desquiciat pel bon nacionalista, però molt coherent amb el fons de la qüestió, com argumenten els juristes. Seguirà, sens dubte, sonant el RUI, no faltaran crits d'”Espanya es trenca”, les banderes (moltes) onejaran braves al vent, etc. etc., però segurament Rajoy tornarà a governar amb el suport implícit o explícit dels nacionalistes catalans i bascos. I, de pas, que en prenguin nota els companys de la CUP, que encara segueixen creient en l’alquímia d’unificar l’aigua anticapitalista amb l’oli independentista.
I Ciutadans? Doncs, sent clars, bandejats, i amb tendència a ser atropellats pels cavalls de la història, tal com es correspon amb una formació que, a força de finançament generós, sona més a pla B del conservadorisme pur i dur, que a partit diferenciat de la dreta, amb vocació d’arrelament i permanència.
I el serial continua, la qual cosa té, entre altres avantatges, la de fer-nos riure de valent, encara que li foti al diari El País, que ara té pressa, moltíssima pressa, perquè qualli el pastís.
