Entre altres coses, el Brexit ha posat de manifest que sortir, en aquest cas de la Unió Europea, ha estat més aviat assumpte de nacionalistes, dels seus cosins germans xenòfobs i, en general, dels qui tendeixen a veure la palla a l’ull de l’altre sense veure la biga en el seu. Un fenomen que no és privatiu dels insulars sinó que, per contra, està força més estès del que podria semblar.
“Com més la desesperació esdevé personal, com més cobra expressió la sensació que perilla l’existència individual, més broten d’aquest estat d’ànim, necessàriament, la majoria de les vegades, la credulitat i la fe en els miracles“, deia Georg Lukács a Asaltoa la razón. I això és el que ha tornat a passar a la Gran Bretanya. Conservadors, patriotes, nostàlgics d’un imperi inexistent, xenòfobs, gent abandonada al territori, gent gran, mig pobres, marginats del consum, amenaçats reals o imaginaris, els qui desitgen que tot se’n vagi a la merda, etc. etc. Molta gent, en fi, ha votat a favor que el Regne Unit abandoni la Unió Europea i ho ha fet al crit de “ens roben”. Ens roben els buròcrates de Brussel·les, ens roben els pollosos dels immigrants, ens roben els ganduls dels meridionals… I com que estem fotuts (perquè ens roben), quin remei millor que escapar dels quaranta lladres.
I molts partidaris de seguir a la Unió, confiats, pensant que l’insularisme, en les seves múltiples manifestacions, era cosa del passat i que el Brexit només interessava a quatre gats (conservadors), no van anar a votar, i es van equivocar de mig a mig. El mal, el que sigui, ja està fet, inclosos efectes col·laberals com el que va afectar les nostres eleccions generals del 26 de juny. No serveix de res despotricar a posteriori. Fer valer que a Londres va votar més del 70% a favor de la permanència, que els joves (el futur) se senten europeus o que els interessa continuar a la UE, que els nacionalistes escocesos (per raons òbvies) es proclamin europeistes genètics… Com sol passar en aquests casos, es va ignorar, minimitzar o passar per alt el que està passant a la societat britànica, perquè un dels vicis de l’statu quo és fer veure que no passa res, que tot funciona com una màquina ben greixada, sobretot si els comandaments són a la dreta.
I això, esclar, no és cosa només de la Gran Bretanya. Molts dels seus mateixos mals els patim al continent i, també, a la nostra pròpia terra. També aquí, a Catalunya, ens han dit per activa i per passiva que ens roben (en aquest cas Espanya és el lladregot) i molta gent, a la desesperada, es va apuntar al miracle. Si ens roben, doncs marxem i tema resolt: tot per a nosaltres. Acostumats com estem que ens robin tant, no sembla més lògic que els que roben continuïn robant, encara més, quan disposin de millors condicions per fer-ho? És que al Regne Unit es repartiran entre tots els partidaris del Brexit els diners estalviats en sanitat, educació o pensions que negaran als immigrants? És que potser la xifra màgica de l’espoli a Catalunya que enarboren els nacionalistes es repartirà equitativament entre tots els catalans quan es produeixi el miracle? Tot i que, s’ha de reconèixer, també diu que n’hi ha que s’estimen més que els robin els seus propis lladres que els de fora.
I que consti que la cerca del miracle no és més que una conseqüència, aquí i a la Gran Bretanya, d’unes polítiques al servei dels lladres. “L’arquitectura institucional europea i la resposta econòmica a la crisi han estat tan perjudicials per al conjunt dels ciutadans europeus que avui l’euroescepticisme és un corrent a l’alça sobre el qual avancen moviments xenòfobs i disgregadors. El resultat del referèndum sobre la continuació del Regne Unit a la Unió Europea no és res més que l’escalada de la bogeria d’aquestes forces centrífugues i insolidàries”, manifesta Economistes Contra la Crisi.
“La Unió Europea, davant de la crisi, ha fallat als ciutadans. Ha fallat en el seu objectiu de crear prosperitat, feina, igualtat, solidaritat. Ha fallat perquè no ha defensat la seva raó de ser, la proposta d’Europa als europeus i al món: l’Estat del benestar“, afirma el col·lectiu d’economistes, que conclou apuntant que en aquest context “la resposta només pot provenir de més Europa”. I si no, que els ho preguntin als anglesos nacionalistes d’aquí a poc temps, com també els podrien preguntar als partidaris del Catalexit, o com en vulguin dir, si en un referèndum passés una cosa semblant al que ha passat a la Gran Bretanya. Certament, sortir sembla que no està de moda.
