Les eleccions del passat dia 26 de juny van modificar el panorama al Congrés dels Diputats. El PP va guanyar 14 escons, que el situen encara molt lluny de la majoria absoluta amb què ha governat des del 2011. El PSOE en va perdre cinc i Ciutadans, vuit. Unidos Podemos va obtenir els mateixos que havien obtingut sis mesos abans en les eleccions a les quals es van presentar per separat Izquierda Unida i Podemos, que ara anaven plegats.
Aquests resultats allunyen la possibilitat d’un govern format per Podemos i PSOE i, per tant, tot apunta que si hi ha govern estarà liderat pel Partit Popular de Mariano Rajoy, el partit que ha fet bandera del tancament a la negociació amb aquells que li demanaven que autoritzés un referèndum que contemplés la possibilitat de la independència de Catalunya.
Davant aquesta realitat, tots hem llegit, escoltat o vist explicacions de persones que diuen que no hi ha res a esperar d’Espanya i que es passen a l’independentisme. Aquesta conclusió se suma a la que ja fa anys que vénen repetint els partidaris de la independència. Cada decisió del govern de Mariano Rajoy que retallava competències autonòmiques o impugnava decisions del govern català, cada exabrupte d’un ministre centralista, cada desgavell al servei de trens de Rodalies, cada piulada d’un feixista espanyol descerebrat servia per justificar l’opció separatista. El triomf del PP seria, ara, la peça definitiva en aquest procés mental.
Però aquesta reflexió traslladada a nivells polítics superiors ens portaria a l’aïllament absolut. Si la victòria del PP a Espanya ens ha de dur a desentendre’ns dels problemes dels espanyols, hem de reaccionar igual si al Parlament europeu la majoria és de la família política del partit de Mariano Rajoy? Hem de dir que “s’ho facin” a Europa perquè no ens agraden les polítiques que hi imposa Angela Merkel i aplica Jean-Claude Juncker?
Més encara, una Catalunya independent hauria de formar part de l’Organització de les Nacions Unides tenint en compte que el Consell de Seguretat està controlat pels països més vinculats al colonialisme i al bel·licisme i que seuríem al costat d’estats que vulneren brutalment drets humans fonamentals?
Hi ha ciutadans dels Estats Units que diuen que si Donald Trump arriba a president del seu país optaran per nacionalitzar-se canadencs. No ho faran. O ho faran molt pocs. Mani Trump, mani Hillary Clinton, o mani qui sigui, hi ha centenars de milions de ciutadanes i ciutadans dels Estats Units que agrairien que no els deixin abandonats si tenen la desgràcia que el multimilionari de Nova York arriba a la presidència. També hi ha molts ciutadans que diuen que marxaran de Catalunya si es separa d’Espanya. Tampoc no ho faran.
Desentendre’s de les necessitats i aspiracions dels ciutadans més empobrits és egoisme. Renunciar a lluitar contra els que imposen polítiques injustes i promotores de desigualtat social és insolidaritat. A Barcelona, Madrid, Londres, Brussel·les o Nova York.
