A les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 27 de setembre, les opcions independentistes es van imposar de llarg a les comarques gironines. Junts pel Sí, amb Lluís Llach al capdavant, es va endur el 56% dels vots emesos i 11 dels 17 diputats que hi havia en joc. La CUP, al seu torn, obtenia el primer diputat gironí de la seva història. A la ciutat de Girona, Junts pel Sí va obtenir el 52% dels vots i la CUP, el 10%.
És, per tant, una ciutat i una circumscripció de majoria clara independentista. Com s’explica, doncs, la passió demostrada per tants gironins i per tants mitjans de comunicació independentistes perquè l’equip de futbol de la capital pugés a la primera divisió del futbol espanyol?
Tots els mitjans que van de bracet en el procés que vol separar Catalunya d’Espanya –inclosos TV3 i Catalunya Ràdio- van fer campanya perquè el Girona superés l’Osasuna en l’eliminatòria que decidia quin dels dos equips jugaria la temporada vinent contra el Madrid, el Sevilla o el Las Palmas.
La lògica portaria a pensar que els independentistes no volen que els equips catalans competeixin als campionats espanyols. Però, dissabte, a la llotja de l’estadi del Girona Futbol Club, a Montilivi, hi eren l’alcaldessa i el president de la Generalitat, ambdós independentistes declarats, veient i animant l’equip català.
Carles Puigdemont va escriure al seu compte de twitter: “Nervis, emoció… Montilivi està ple de gom a gom per fer possible el somni del Girona a Primera”.
El somni del Girona Futbol Club per un president independentista és jugar a la primera divisió del futbol espanyol? Quin deu ser el somni de l’independentisme català, doncs? Tot és molt confús, com deia aquell.
Tan confús que el cap de llista de la candidatura d’ERC a les eleccions del diumenge que ve diu que és independentista però que se sent català i espanyol.
Karl Marx deia que la religió era l’opi del poble. A casa nostra, el futbol ha substituït la religió en aquesta funció. A Catalunya caldria afegir-hi l’independentisme.
