L’hàbit no fa al monjo

Si s’ha de jutjar per les seves reaccions, al PSOE, El País, amics, col·legues i simpatitzants en general, els ha caigut molt malament l’anunci de Podemos que també es consideren socialdemòcrates. Els qui han posat el crit al cel davant el gest potser no són conscients que, com afirma Zygmunt Bauman, “vivim en un món en el qual les identitats són semblants a una crosta volcànica que s’endureix, torna a fondre’s i canvia constantment de forma” o, simplement, instrumentalitzen el tema per escombrar cap a casa en les immediates eleccions.

És cert que, amb l’ús, el concepte “socialdemòcrata” havia passat a identificar-se amb els partits socialistes europeus de centreesquerra, inclosos el Labour britànic i fins i tot el Partit Demòcrata nord-americà. Per a alguns, és sinònim de l’únic reformisme possible en una societat capitalista i per uns altres és l’arquetip de traïció a la classe obrera. I també és veritat que, des del final de la II Guerra Mundial, la socialdemocràcia ha hegemonitzat el discurs de l’esquerra, al temps que actuava com a eficaç ròtula del bipartidisme dominant. Model, en fi, que va viure la seva edat d’or fins a la caiguda del mur de Berlín, quan encara el sistema es permetia el luxe de rascar una mica les butxaques privades en favor de la justícia social.

Segons el politòleg Ramón Vargas Machuca (citat pel columnista d’El País Patxo Unzueta), “la socialdemocràcia es caracteritza per conciliar voluntat redistributiva i lleialtat institucional, per considerar l’Estat de dret un marc obligatori per a les seves aspiracions de justícia social, per fer dels principis i procediments de la democràcia constitucional un criteri de legitimitat”. “En això -puntualitza Machuca- consisteix la moderació socialdemòcrata i la diferència amb altres esquerres”. Polits preceptes no exempts d’ombres com, per exemple, les que difuminen això de “conciliar voluntat redistributiva amb lleialtat institucional”. Encara que, en definitiva, no requereixen molt aclariment si, en definitiva, la socialdemocràcia, com afirma aquest expert, es redueix a la “moderació”.

En qualsevol cas, la socialdemocràcia no és un vedat tancat o propietat d’algú, sinó tot el contrari. Qualsevol és molt lliure de creure’s socialdemòcrata i fins i tot d’interpretar la socialdemocràcia de manera dispar. És més, quan Pablo Iglesias es reclama (també) d’aquest credo, no només avala les tesis del món líquid de Bauman, sinó que enllaça amb una tradició de l’esquerra molt anterior a l’actual versió de la socialdemocràcia. Recordi’s, per exemple, que el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, fundat per Lenin el 1898, va ser el que va organitzar l’assalt al Palau d’Hivern. De fet, no va ser fins a l’any 1918 que molts partits socialdemòcrates van començar a denominar-se “comunistes”. O sigui que per a l’esquerra europea la socialdemocràcia, com l’Antic Testament per als cristians, està en el seu ADN.

D’altra banda i tenint en compte el mal cartell que té la socialdemocràcia d’un temps ençà, Pedro Sánchez hauria d’agrair a Pablo Iglesias la seva contribució a rentar-li la imatge, en comptes de reaccionar amb un sentit tan agut de la possessió com ha fet. Perquè, objectivament, el gest de Podem amplia les potencialitats de la socialdemocràcia i, sobretot, la “aggiorna”, com va fer el Concili Vaticà II amb la doctrina catòlica.

Però, sobretot, a qui li ve bé aquesta “pedrada a l’aigua” és al futur de l’esquerra, perquè contribueix a superar les vellíssimes fissures que l’encotillen i que, a dia d’avui, són només paper mullat. Perquè si segueixen així les coses, on queda allò d’Alfonso Guerra, que “a l’esquerra de la socialdemocràcia hi ha el buit”? Sense anar més lluny, el propi Jeremy Corbyn, que lidera el laborisme britànic, ha posat de manifest que en la socialdemocràcia, com en gairebé tot, hi caben moltes lectures. Sense sortir de casa, el vell laborisme britànic pot començar a semblar-se més a Podemos que al PSOE i si al PSOE hagués quallat un ala esquerra conseqüent potser ara no tindria sentit parlar d’això.

En qualsevol cas, als qui no sembla agradar-los gens els posicionaments de Podemos són, a més dels rocosos habituals, als professionals de segregar, etiquetar i finalment acabar amb l’esquerra, que són els que es freguen les mans cada vegada que hi ha una baralla de família en les seves files. El contrari, inèdit, els amargaria la festa. En definitiva, si algú s’enfada, mosqueja o, senzillament, és partidari que les coses segueixin, inamovibles, cadascú en la seva casella, potser s’acontenti amb que, a més, “l’hàbit no fa al monjo”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides