Ara resulta, per si no ens n’havíem assabentat, que als infinits mals polítics i socials que ens afligeixen cal afegir-hi el del mal rotllo. Es tracta, pel que sembla, d’una nova dolència que té els seus orígens en l’ocàs del bipartidisme. El símptomes: sectarisme, intransigència, dogmatisme…, que es tradueixen en la dificultat per pactar. Abans, com en els temps de Franco, això no passava, perquè no hi havia res que pactar.
Conseqüència d’aquest estat de coses és, per exemple, el titular de primera página que ens regala El País del dimarts 7 de juny, segons el qual el 80% dels espanyols veuen pèssima l’actual situació política. Per què aquesta visió tan negativa? Serà conseqüència d’una mirada col·lectiva pròpia o reflex del que la casta mediàtica i els seus adlàters s’obstinen a transmetre’ns? En qualsevol cas, no és gens fàcil això d’avaluar la situació política tenint en compte els múltiples i complexos ingredients que la integren.
El més curiós de la notícia és que, a continuació, se’ns diu literalment que “el fet que hi hagi un Govern en funcions després del fracàs de la IX legislatura i la repetició de les eleccions solament és vist com un problema pel 5,2% dels consultats“. En què quedem? Com compaginar el pèssim 80% amb l’irrellevant 5,2%? Respon a un desenfocament a l’hora de plantejar les preguntes sobre la situació política? És conseqüència d’una anàlisi poca rigorosa de les respostes? No serà que, simplement, algú està interpretant les dades amb la intenció de generar una atmosfera malèfica amb la qual afavorir als amics?
Així sembla ser, si es té en compte que el més significatiu del sondeig que cita El País és que un 75,3% dels enquestats consideren que el principal problema que existeix actualment a Espanya és l’atur -dada que es manté constant des de fa anys- i en segon lloc la corrupció. Sempre segons l’enquesta, la independència de Catalunya solament preocupa a un 0,6% dels enquestats i la Monarquia com a problema, a un 0,2%.
Per si pogués quedar algun dubte, en la mateixa edició d’El País es publica un article signat per Ignacio Urquizu, professor de Sociologia i candidat del PSOE al Congrés dels Diputats per Terol, que comença dient que “el multipartidisme genera alguns dèficits democràtics”. Serà un lapsus? No voldrà referir-se al bipartidisme en afirmar tal cosa? Doncs no, si s’ha de jutjar per les mancances que atribueix al multipartidisme: “Dificultat per desfer-se dels partits polítics impopulars”, “enorme autonomia que guanyen els polítics enfront dels ciutadans” i “dèficit explicatiu”. Tot plegat, segons la seva opinió, desemboca, com va ser el cas de la reforma de l’article 135 de la Constitució, que els ciutadans “no dissentien en el fons, sinó en les formes“. És a dir, a la gent no li interessava tant que el PSOE i el PP pactessin la llei d’estabilitat pressupostària amb nocturnitat i traïdoria, sinó que no s’hagués sotmès a consulta. No seria, tal vegada, que estant cantat el que sortiria d’un referèndum, calia pastelejar-lo entre socialistes i populars?
Per si pogués faltar quelcom per seguir reblant-nos amb la ingovernabilitat, el risc i l’esperit senglar que ens caracteritza, Jesús Ruiz Mantilla diu en el mateix periòdic i el mateix dia que la segona trobada entre Pablo Iglesias i Albert Rivera a ‘Salvados’ “va certificar el mal rotllo, converses per a sords, diàleg de besucs i comptes que cremen”. Tinguem-ho clar: el problema, segons El País, els que d’ell cobren, els seus coreligionaris, amics, col·legues i cohort, no està en el fons del que estem vivint, sinó en la forma. “De seguir així, sense dosis de generositat en el debat, el percentatge de descreguts allunyarà molts votants de les urnes“, recalca Mantilla.
I en aquest redescobriment de les formes, que no ha estat precisament el que més ha connotat als qui de sempre han estat manant, apareix la “nova política“. Perquè, què és això de la nova política? Podem i Ciutadans? I la vella? PP i PSOE? En tot cas, es tracta de nous i vells partits i no de nova i vella política. Perquè la política és una altra cosa. O no? Seguint la seqüència dominant, o com se li vulgui dir, es desemboca, naturalment, en la lògica ximple del “bon rollet”, associat a la “nova política”. Postureig, en versió sarcàstica. Espessa cortina de fum per evitar que es parli del qui, fent-ho del com. No será, com amb el cas del lladre (que creu que tots són de la seva condició), que el mal rotllo és més aviat propi dels qui els hi agrada tant parlar-ne?
