Ja està. Convergència Democràtica de Catalunya ha mort. Es presentarà a les eleccions del proper 26 de juny per obtenir els seus darrers diputats i diputades. Feia temps que es veia a venir. Cal reconèixer el mèrit d’Artur Mas i la direcció de CDC per mantenir-la en vida contra tota lògica.
L’autòpsia del cadàver detecta dues causes de la mort: la confessió de Jordi Pujol que durant més de trenta anys ha tingut diners amagats a l’estranger i la conversió de CDC a la fe independentista declarada. D’altres ferides se n’hauria pogut sortir. El 3% al descobert no era gens saludable però, probablement, no era una malaltia mortal. Només cal observar l’increïble cas Palau, que es jutjarà quan CDC no existeixi i la meitat dels seus implicats estiguin igualment morts. Si és que mai s’arriba a jutjar, esclar. Que potser algun dia es perd el sumari als jutjats o la independència arriba i acaba considerant-ho un pecat de joventut dels herois que ens l’hauran portada.
Ara cal veure si de la mateixa manera miraculosa que han aconseguit ajornar la mort de CDC un grapat d’anys, els mateixos metges són capaços de ressuscitar-la amb un altre nom i idees similars.
Ho tenen molt difícil. La proposta independentista majoritària ja no està a les seves mans. I per ocupar el centre polític ja hi ha d’altres opcions. Jordi Pujol ni està ni se l’espera. I tots els comentaristes que han cantat lloances de CDC mentre els comportava subvencions i bons sous a finals de mes es posaran ràpidament al servei dels nous propietaris de la repartidora.
Encara queda algun tertulià brillant que confia que Artur Mas faci el miracle i retorni a l’escena política amb un nou partit que entusiasmi Catalunya. També l’Alcoià perdia per deu a zero i demanava pròrroga. Però tothom se’n reia.
