El Brexit i el Catexit

El nacionalisme, “per se”, no és una ideologia pura. I la història ens ensenya que quan ho ha esdevingut sempre ho ha fet amb un rostre populista, autoritari i totalitari. Dit això: hi ha un nacionalisme de dretes, un nacionalisme moderat, un nacionalisme d’esquerres, un nacionalisme ecologista, un nacionalisme comunista, un nacionalisme feixista… que, en democràcia, ofereixen lícitament les seves ofertes polítiques a l’electorat. Fins i tot hi ha un nacionalisme anarquista, encara que pugui semblar un oxímoron.

La raó de ser última del nacionalisme –amb totes les seves variants cromàtiques– és la proclamació de la independència d’un territori o la reafirmació de les particularitats identitàries estatals en el context de construccions polítiques supranacionals, com succeeix en l’actualitat amb el projecte de consolidació europea, on hi ha francesos, alemanys, britànics… que –en el sagrat nom de la pàtria i de les tradicions– hi són epidèrmicament refractaris. En aquest sentit, el nacionalisme va ser el gran motor –no l’únic– de les dues grans guerres mundials, dels posteriors processos de descolonització i de la desintegració del bloc comunista després de la caiguda del Mur de Berlín.

Ser nacionalista/independentista en l’Europa del segle XXI és avui un anacronisme, molt respectable, que va en contra dels interessos objectius de la gran majoria de la gent. El destí dels europeus, malgrat la disparitat lingüística que hem heretat del passat i que ens dificulta la comunicació, és la barreja i la multiculturalitat. A més, necessitem amb urgència el rejoveniment de la piràmide demogràfica –que només aconseguirem per la via de l’acceptació de la immigració massiva– per tal de mantenir els pilars de l’Estat del benestar, una fita en l’evolució de la humanitat que hem de defensar, com el bé més preuat, amb ungles i dents.

Per això, des del continent es fa molt difícil d’entendre la pulsió que hi ha en una part significativa de la societat britànica de voler tallar els lligams amb la Unió Europea (UE) i de fer vida a part enmig de l’Atlàntic. Fins i tot el president dels Estats Units, Barack Obama, ha hagut de viatjar expressament a Londres per mirar de convèncer els parents dels primers “pilgrims” per tal que rebutgin la temptació del Brexit en el referèndum del pròxim dia 23 de juny. És obvi que la lliura esterlina no té prou entitat per coexistir amb la dinàmica expansiva de l’euro i del dòlar i que, més d’hora que tard, haurà d’integrar-se en l’espai monetari comú, de la mateixa manera que les empreses de la Gran Bretanya no poden sobreviure fora del marc sense barreres interiors de la UE.

Paradoxalment, el Brexit amenaça la mateixa integritat del territori britànic. I és que el Partit Nacionalista Escocès (SNP), majoritari al nord del Mur d’Adrià, ja ha advertit que forçarà la celebració d’un nou referèndum d’independència, que molt probablement guanyaria, en el cas que el pròxim 23-J el Regne Unit voti “out”.

La UE és un “club” d’adscripció voluntària que federa els seus estats membres en un espai comunitari amb vocació d’esdevenir, en un futur, els Estats Units d’Europa. Té tot el sentit que la Gran Bretanya, de la mateixa manera que va decidir apuntar-s’hi l’any 1973, decideixi ara sortir-ne, encara que sigui un error estratègic que els secessionistes pagaran molt car en la seva butxaca.

Allò que ja és més complicat és que una “regió” d’un estat que forma part de la UE i que no vol deixar de formar-ne part, vulgui deixar de formar part d’aquest estat… per continuar formant part de la UE. Establir aquest precedent jurídic en la complexa arquitectura comunitària és una bomba de rellotgeria que amenaça la pròpia existència de l’edifici europeu, ja que de Catalunyes, dins de les fronteres de la UE, n’hi ha unes 300 i el risc d’implosió i de caos institucional és evident.

En aquest sentit, el Brexit no és cap amenaça per a la construcció dels Estats Units d’Europa. En tot cas, el problema és dels britànics i del seu volgut aïllament. En canvi, el Catexit no és, en realitat, un problema pels espanyols, que sempre se’n sortiran sense nosaltres: és un míssil que esclata en el cor de les institucions de Brussel·les en obrir la porta a la secessió interna “ad infinitum” dels estats membres. Si Catalunya sí, per què Còrsega no? Etcètera, etcètera.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides