L’expressió és desafortunada ho reconec. No m’agrada ni em sembla just dividir les persones en llestes i ximples. Però l’he fet servir per ressaltar la idea que vull expressar: És absurd que un grup de persones sense cap representativitat ciutadana s’autoatorgui el dret a redactar la Constitució d’un país. Vell o nou. I passem d’una situació absurda a una altra de grotesca quan els mitjans de comunicació públics presenten aquesta iniciativa com lloable i digna de ser promoguda a través dels seus programes informatius.
Les constitucions i els estatuts no es fan així. Han de representar de la millor manera possible el sentiment i les aspiracions del ventall més ampli de ciutadans que composen la comunitat, nació o Estat que es vol emmarcar amb aquests textos. La dinàmica que apliquen els estats democràtics és convocar assemblees constituents elegides pels ciutadans. Els representants elegits intenten pactar un text de consens. Un cop redactat aquest text, amb el màxim de consens possible, es posa a votació popular i es dissol l’assemblea. Si s’aprova la nova Constitució, les noves eleccions es celebren ja sota la seva normativa.
El deteriorament de la qualitat democràtica de la societat catalana ha arribat a l’extrem de presentar com a normal allò que és un estirabot absurd. Tant li fa què es pensi dels articles inclosos en aquesta Constitució de la qual només se sap que va començar a redactar el jutge Santiago Vidal i després han presentat com a pròpia 17 persones que no se sap d’on han sortit, algunes de les quals han demostrat la desimboltura suficient com per presentar-se com a portaveus a entrevistes en prime time a TV3 i d’altres mitjans.
A les facultats on imparteixen classes els nombrosos professors i catedràtics de dret constitucional que hi ha a Catalunya s’han fet un fart de riure amb aquesta iniciativa. O de plorar, que amb aquest país nou que estem constituint no sabem si fer una cosa o l’altra.
