És el Senat, estúpids!

Amb la decisió del PSOE de negar-se a l’elaboració de llistes conjuntes al Senat amb Unidos Podemos, les marees i els partits nacionalistes d’esquerres, les eleccions del 26-J es pot dir que estan sentenciades abans que s’obrin les urnes.

L’única possibilitat real de canvi que hi ha a Espanya passa per una reforma/actualització de la vella Constitució de 1978. I aquest repte necessita, sí o sí, que al Senat es trenqui la majoria absoluta del PP i hi hagi una alternativa progressista.

Renunciant a liderar l’espai de l’esquerra sociològica, el PSOE de Pedro Sánchez es resigna a què el “magma” de Pablo Iglesias li faci el “sorpasso” el pròxim 26-J i obre les portes a una previsible coalició PP-Ciutadans.

La clau per trencar aquest fatalisme era una aliança com la que proposava Ximo Puig des de València. Però les evidències pragmàtiques i el tacticisme polític estan gairebé sempre renyides. Aquest és el motiu del desencís i la desorientació del votant socialista que, de ben segur, nodrirà aquest cop la bossa abstencionista.

No sé si n’és conscient, però Pedro Sánchez s’ha fet l'”hara-kiri”. Renunciant a formar candidatures conjuntes amb Unimos Podemos i tutti quanti al Senat, ha desplaçat el vot útil anti-PP cap a la coalició que lideren Pablo Iglesias i Alberto Garzón.

El PSOE ha acabat comprant, encara que no ho verbalitzi, la tesi de la “grosse koalition” a l’alemanya a Mariano Rajoy. La partida d’escacs que es juga al Congrés dels Diputats el porta, com a mínim, a abstenir-se davant la previsible investidura, ara sí, del candidat del PP.

Aquesta vegada és obvi que de les urnes del 26-J n’ha de sortir un govern. La “broma belga” no es pot perllongar durant gaire temps més. Espanya –cinquena economia de la UE- és un país massa important perquè es quedi a la intempèrie institucional.

Ferraz ho sap i no pot sabotejar que el partit més votat –el PP, segons totes les enquestes- pugui formar govern. Només fent l'”abraçada de l’os” a Unidos Podemos amb les llistes conjuntes al Senat podia escapar d’aquesta trampa que li han preparat.

El fenomen Pablo Iglesias s’explica per l’extraordinària rellevància mediàtica que li han donat les televisions privades, objectivament interessades en la continuïtat del PP al Govern central. Tan difícil és d’entendre com funcionen les pinces?

Si Pedro Sánchez hagués fet cas a Ximo Puig, el PSOE s’hauria pogut presentar davant l’electorat progressista –durament castigat per les polítiques antisocials del PP i epidèrmicament refractari a Mariano Rajoy- com el “primus inter pares” de l’esquerra plural.

Però no. Ha decidit convertir Unidos Podemos en el gran rival a batre en la pròxima campanya del 26-J, fent de passada la “feina bruta” del PP. Pedro Sánchez serà el gran perdedor, a títol personal, d’aquestes eleccions i està posant una catifa vermella a la pròxima entrada triomfal de la “faraona” Susana Díaz a Madrid.

A Catalunya, el “soufflé” independentista s’està desinflant. Les fallides incursions europees del president Carles Puigdemont, les divisions de l’ANC i les contradiccions de Junts pel Sí ho demostren. Des de l’esquerra espanyola s’hauria pogut aprofitar aquesta feblesa per preparar una reforma de la Constitució en clau federal que satisfés les frustracions d’una part significativa de l’electorat nacionalista català.

La via, un cop més, passava per una aliança d’esquerres capaç de conquerir la majoria al Senat. La miopia de l’actual “sanedrí” socialista és de les que fa època. Tal vegada pensen a Ferraz que ja vindran temps millors, però el cert és que el tren del 26-J l’han perdut.

Unes dades per a la reflexió. Atès l’específic sistema electoral del Senat, el PP va obtenir el passat 20-D el 60% dels representants amb només el 28,7% dels vots. L’aliança entre el PSOE, Unimos Podemos i tutti quanti fent llistes úniques al Senat li donaria la victòria en 49 circumscripcions electorals i, per tant, la majoria absoluta a la Cambra Alta.

(Visited 24 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari