Veneçuela

Veneçuela, com la primavera, ha vingut i ningú sap com ha estat. De recordar-nos-ho, matí, tarda i nit, ja se n’encarrega la casta mediàtica. A què pot ser degut aquest interès desmesurat pel país del Carib? Serà que, com passa amb EE.UU, qualsevol cosa que passa a Wichita, Nebraska o Wyoming es converteix per a nosaltres en notícia de gran interès?

També podria ser que, com va passar amb Cuba, es consideri Veneçuela com a part del territori espanyol, amb la familiaritat que això comporta. Potser per aquest motiu l’aleshores rei Juan Carlos de Borbón li va etzibar al president de Veneçuela aquell “¿Por què no te callas?“. Total, com que parlen espanyol i nosaltres vam estar allí i, per postres, són en general una mica més morenos de pell, per què no permetre’ns un tracte proper, trempat, com el de George Bush?

Per a això, és clar, no està de més conèixer-los pel seu nom, cognoms i càrrec. No a molts, per descomptat. Només els necessaris. Per exemple Hugo Chávez, militarot, amic del dictador Fidel Castro, inventor del “bolivarisme” -una mena de neonacionalisme socialitzant-, la defunció del qual va anunciar prematurament El País, amb la publicació a tota pastilla de la foto d’un moribund, que va resultar ser falsa. També Nicolás Maduro és un objectiu de gran interès mediàtic. Successor de Chávez i igual de tirà que ell, persegueix amb delit conduir a la misèria al poble veneçolà, segons se’ns diu.

També se’ns parla i molt d’Henrique Capriles Radonski, els cognoms del qual estan lligats a negocis industrials, mitjans de comunicació, serveis i immobiliàries. I de Leopoldo López, una altra de les famílies més poderoses de Veneçuela. Són els caps més visibles de l’oposició perquè, encara que ens pot semblar mentida, a Veneçuela sí que existeixen partits. “Estan fets per guanyar”, en paraules d’algun cronista local, i no és d’estranyar perquè formen part de la crême de la crême de l’oligarquia local, un grapat de poderosíssimes dinasties que alternen en el Country Club de Caracas.

Però la que s’emporta el palmell de la popularitat veneçolana entre nosaltres és, sens dubte, Lilian Adriana Tintori Parra, esposa de Leopoldo López. Ens hem acostumat tant a ella que gairebé la confonem amb Amaia Salamanca o Elsa Pataki. Però aquí està, sempre al seu costat, Felipe González per recordar-nos que el seu marit està a la presó i que el règim bolivarià és un compendi de tots els mals.

A què pot ser degut que, a hores d’ara, Felipe González s’immiscueixi en els assumptes de Veneçuela com, per exemple, podria haver-ho fet amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra, quan era president d’Extremadura? Respon a un afany justicier? Se sent com a espanyol concernit per Veneçuela?… En qualsevol cas, sembla evident que la seva dedicació a la lluita contra Maduro -del què, pel que sembla, ha arribat a dir que és pitjor que Pinochet– es cotitza en plata contant i sonant. Això ja va començar a funcionar a partir de la seva estreta amistat amb l’expresident Carlos Andrés Pérez, a qui li cap l’honor d’haver passat a la posteritat per ser el polític veneçolà més corrupte de tots els temps.

A aquest paper de vocalista veneçolà que s’ha adjudicat Felipe González no podia faltar-li el cor que, en aquest cas, està integrat pel gruix de la plantilla opinant del grup Prisa, encapçalada per l’ínclit Mario Vargas Llosa i la col·laboració estel·lar de Juan Luis Cebrián. Tots a l’una, matí, tarda i nit, ens recorden que Veneçuela existeix, que forma part substancial de la nostra existència i que allí no hi ha qui hi visqui.

I per justificar aquest encomiable interès per Veneçuela i de com ens concerneix, res millor que Podemos. Una formació –que, com sosté la infumable ploma d’Enrique Krauze i, en general, El País, és una creació llatinoamericana, com Sendero Luminoso, la guerrilla del sotscomandant Marcos o les FARC-, els dirigents de les quals s’han dedicat a fer-li papers (cobrant) a Chávez i Maduro.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides