No em cridis que no et veig

Mira que queda cool això de regalar llibres abans d’estomacar-se ni que sigui dialècticament. Que els polítics espanyols són uns lletraferits ja ho sabia, però el gest de l’intel·lectual Mariano Rajoy regalant un exemplar de la visita del Quixot a Barcelona al gironí Carles Puigdemont amb l’excusa de Sant Jordi amaga una mala bava considerable. A més, no conec cap català amb uns mínims estudis que no hagi llegit fins a l’avorriment les aventures del sonat manxec en un castellà inintel·ligible. Rajoy segur que sap que Puigdemont no només té estudis, sinó que abans de ser investit a dit president de la Generalitat ha exercit d’alcalde invisible i de periodista sense títol. Tant li fa.

Encara segueixo preguntant-me per què Puigdemont ha anat aquesta setmana passada a Madrid. No només tinc la sensació que ha perdut el temps ell i ens l’ha fet perdre a la resta de catalans, sinó que també ha donat ales d’estadista demòcrata a un intransigent cap del govern en funcions que compensa la seva por escènica amb aparicions plasmàtiques i un domini de la llengua castellana que supera amb escreix la ploma de Cervantes. Imagino la trobada per parlar del greuge econòmic, del malèvol Montoro i la seva tisora, de la mania persecutòria del Tribunal Constitucional i de la independència de Catalunya com la d’aquella ridícula parella cinematogràfica que no s’entenia perquè un era cec i l’altre sord.

Suposo que algun cervell de la Generalitat ha pensat que demanant audiència a Madrid i fent l’escena del sofà amb Rajoy durant dues hores i escaig, el president Puigdemont recuperaria el glamour d’estadista perdut en aquests mesos de silenci monacal. De fet, ha estat complir cent dies com a cap de l’executiu català i recuperar miraculosament el do de la paraula i la capacitat d’apujar-se el sou. La seva roda de premsa posterior a la reunió del govern de dimarts passat va ser exquisida en les formes i això se li ha de reconèixer. Em quedo amb dues perles: que a vegades cal més fressa i a vegades més endreça, i que tot i agradar-li molt TV3 no la veu mai perquè se li ha espatllat l’antena. Brutal!

La sinceritat de Puigdemont i l’educació amb què ell i la seva cabellera van agrair i encaixar les florentines preguntes carregades de verí dels seus antics companys de professió és digna de remarcar. Una altra cosa és que pugui fer –o el president Junqueras el deixi fer- tot el que es va comprometre a fer en aquests pròxims mesos mentre Artur Mas –algú se’n recorda d’ell?- escombra les cendres de la difunta Convergència i un terratrèmol ens separi definitivament d’Espanya i ens impulsi cap a l’espai exterior per alegria del desaprofitat conseller d’afers planetaris.

Tornant a Madrid i a la compareixença de Puigdemont a la llibreria Blanquerna per explicar la trobada amb el Rajoy que no surt al Polònia, no puc deixar d’imaginar la intensitat de la surrealista conversa sobre la judicialització de la política i els refugiats sirians que es podreixen a Idomeni i Lesbos. Veient que el president català ha sortit de la Moncloa sencer i amb el cap al seu lloc, interpreto que els dos mandataris deuen haver estat cinc minuts parlant de greuges en gallec i català, i més de dues hores parlant del temps i de les vacances en castellà. És el que té ser bilingüe.

I com no podia ser d’una altra manera, l’encanteri d’una possible reconciliació s’ha esvaït en cinc minuts amb el gastat Catalunya és Espanya. La incontinència verbal d’un Rajoy que no deixa de sorprendre’m per la seva agilitat mental no s’ha pogut esperar ni a que el seu homòleg català acabés de donar la seva versió dels fets a can Blanquerna. Per seguir portant lleis catalanes al Constitucional s’ha esperat una mica més. Quina mala educació i quina mania aquesta de marcar paquet! I per cert, l’empaperat Soria amb barret panameny és un gran amic i ha estat un gran ministre. Com trobaré a faltar els acudits d’en Rajoy quan siguem independents i naveguem a la deriva per l’espai.

(Visited 44 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari