Els nostres veïns del nord

Des de la seva creació, el 1895, el Partit Nacionalista Basc (PNB) mai no ha estat independentista i segueix sense ser-ho. Sota la seva retòrica nacionalista, subjeu un cridaner pragmatisme polític, com el que va exhibir Juan Ajuriaguerra, líder històric de la formació i president de la comissió mixta encarregada de la transferència de competències al Govern Basc, quan va dir allò de que “els catalans tenen representació en la redacció de la Constitució, però nosaltres en traurem més profit”, referint-se potser al concert econòmic.

Queda llunyà l’afany hegemònic del PNB, que va arribar a associar la condició de basc a la de penebista, però és indubtable que la peculiar organització del partit, ancorada al territori i dotada de la xarxa de batzokis -seus del partit i centres de trobada i esplai-, la seva flexibilitat política i el seu perfil popular segueixen apuntalant la seva vocació de partit majoritari i de govern. Res té doncs d’estrany que el PNB hagi governat Euskadi des del final del franquisme, exceptuant la legislatura de Patxi López (govern PSOE-PP) i que tingui un gran poder en les diputacions i els ajuntaments. Encara que també és cert que per a això s’ha vist obligat a pactar, perquè les majories penebistes sempre han estat relatives.

En qualsevol cas, coses de la política, l’escenari aparentment rocós de fa una dècada ha mutat radicalment a Euskadi. No debades, en aquest període, s’han produït moviments sísmics tan determinants com la fi d’ETA i la crisi econòmica (per denominar-la d’alguna manera) i rèpliques de menor intensitat, però també significatives, com l’aprenentatge democràtic. Així, la societat basca s’ha fet més líquida, en el sentit que ho planteja Zygmunt Bauman: “Les identitats són semblants a una crosta volcànica que s’endureix, torna a fondre’s i canvia constantment de forma; semblen estables des d’un punt de vista extern, però en ser mirades pel propi subjecte apareix la fragilitat i l’esquinçament constant”.

El canvi més visible en aquest sentit és potser el que concerneix al nacionalisme que, després de dècades de protagonisme, cedeix terreny a les qüestions socials, pròpies de l’Estat de benestar i de noves prioritats com el canvi climàtic, la igualtat de gènere o la sostenibilitat. És més, el nacionalisme basc, que venia predicant que la solució a totes aquestes qüestions passava per l'”alliberament nacional” ha acabat incloent-les d’una manera o un altre en els seus discursos. O sigui que, comptat i debatut, les tendències semblen confirmar que, globalment, al País Basc s’està relativitzant el “conflicte”, respecte “als conflictes”. Cosa que, d’un altre costat, sempre ha estat d’alguna manera latent si, per exemple, es té en compte que mai han arribat a cristal·litzar moviments frontistes, malgrat els ideòlegs que durant un temps van proclamar l’existència de dues comunitats, emmirallant-se en l’esclat del conflicte irlandès (amb el qual Euskadi no té res que veure), per l’estratègia del “quant pitjor, millor” o per simple ignorància.

El frontisme, tan anhelat pels nacionalismes i que amb armes pel mig podria haver desembocat en una guerra civil pura i dura, no ha estat possible, entre altres coses perquè el PNB ha intuït que pactar amb el nacionalisme radical (abertzalisme) pressuposava vendre la seva ànima centrista al diable i que això posava en perill tota l’arquitectura política que constitueix la seva raó de ser. I que consti que en aquest assumpte el que de menys tenia a veure era amb el presumpte marxisme d’aquest nacionalisme nouvingut. Etiqueta vermella que es va utilitzar per a consum de masses, donant a entendre que allò poc o res tenia res a veure amb la família. Quelcom semblant quan als de la CUP se’ls denomina “anticapitalistes”.

En fi, tal com ha posat de manifest l’últim Aberri Eguna (Dia de la Pàtria), Euskadi no és que no s’alineï amb Catalunya sinó que marxa en direcció contrària, a excepció potser de Bildu, que segueix ancorada en un relat més aviat atrotinat. Els resultats electorals del passat 20 de desembre així ho van posar de manifest. Veurem què passa en la propera cita amb les urnes dels nostres veïns del nord, que haurà de tenir lloc abans del pròxim 20 de novembre.

(Visited 30 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari