La sortida d’Arnaldo Otegi de la presó ha aixecat una mica d’onatge polític, sobretot en aigües del nacionalisme basc i català. És natural, després de complir sis anys d’una pena amb aspectes d’exemplaritat i escarment. Altra cosa resulta l’afany d’instrumentalitzar l’esdeveniment i la pròpia figura d’Otegi, en honor de la causa independentista.
De la natural pulsió de la política a interpretar les coses en interès propi, els nacionalistes en saben molt. No debades institueix els afectes, les sensacions i els sentiments en fonament ideològic. Allò que l’escriptor basc Bernardo Atxaga anomena “pàtria”, entesa com la infància, com el primer moment en què capturem i processem el que ens envolta. Aquest i no un altre és el context en el qual el nacionalisme ha col·locat la fi de la condemna de Otegui, no exempta d’una aurèola artificiosa.
Des de l’empresonament d’Otegi han passat sis anys i moltes coses, entre elles (la principal per a Euskadi) que ETA va abandonar la lluita armada. Per això, no deixen de grinyolar comparacions com la que intenta associar-lo al president del Sinn Fein, Gerry Adams, cosa que podria haver tingut algun sentit l’any 1998 (Acords de Divendres Sant), però que no té cap fonament 18 anys després. Al seu moment, Adams va ser la figura central en els pactes que van acabar amb la guerra civil a Irlanda de Nord i es va esmentar la possibilitat que Otegi pogués assumir un paper similar al País Basc. Allò no va passar i ara Otegi surt de presó no per negociar un acord de pau sinó, senzillament, per incorporar-se a una societat que està superant un trauma de violència política.
També resulta exòtic vincular Otegi amb Mandela. Ni Euskadi és Sud-àfrica, ni l’apartheid és el contenciós basc; ni, per descomptat, el polític basc és el líder africà. Es va interpretar que la borsa en la qual Otegi portava les seves pertinences a la sortida de la presó de Logronyo, amb els colors de la bandera sud-africana, constituïa una picada d’ullet política i pot ser que així fos. Cadascú té tot el dret a identificar-se amb qui vulgui. El que és estrany és quan són uns altres els que creen aquest vincle, com és el cas de Hasier Arraiz, president de Sortu, que en un acte públic del seu partit va dir que “en l’imaginari col·lectiu de molta gent a Euskal Herria subjau el somni que aquí com allà (Sud-áfrica) es pugui veure algun dia al dirigent de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi com el lehendakari d’una Euskal Herria independent”.
L’acompanyament a Otegi a Logronyo (no gaire concorregut), la rebuda a Elgoibar, el seu poble; i l’homenatge d’Anoeta (multitudinari) responen totalment a l’escenografia abertzale (dantzaris, trikixa i zanpantzar, inclosos), tot cal dir-ho, una miqueta rància. No obstant això, aquest marc màgic prefabricat, no va poder ocultar que Otegi s’incorpora a una Euskadi molt diferent de la que va deixar quan va ser empresonat. Els bascos, que durant molt de temps van estar atrapats en el debat nacionalista, aquest 2016 estan força més preocupats per qüestions tan pragmàtiques com el treball, la salut, l’educació, el medi ambient, la democràcia… Per tot això, en fi, que constitueix el nucli dur de la nostra raó de ser. I, en aquest sentit, Otegi no és més que un ciutadà que s’incorpora a l’activitat social (amb tots els drets, sens dubte); un dirigent polític, el partit del qual disposa de plena sobirania per nominar als seus representants i una persona que, sens dubte, pot contribuir a tancar algunes de les ferides que encara té obertes Euskadi com, per exemple, el lliurament formal de les armes per part d’ETA i la qüestió dels presos.
Però el més cridaner de l’efecte Otegi no té lloc al País Basc (on per cert l’independentisme s’ha reduït al 19%), sinó a l’altre costat del mapa, a Catalunya. Ansiós potser de lideratges, l’independentisme català ha intentat tirar la casa per la finestra amb la posada en llibertat d’Otegi. Lluny d’interpretar-la com un esdeveniment en línia amb la normalitat democràtica, s’ha sumat (amb força complexos) a la comitiva i fent honor als rumors que des de fa temps circulaven per Catalunya, segons els quals Otegi seria, a més del pròxim lehendakari d’Euskadi, el líder natural dels nacionalismes ibèrics sense Estat. Joan Tardá, Anna Gabriel, David Fernández, Lluís Llach, etc. han anat de peregrinació per Euskadi, potser per intentar articular un front secessionista. El dolent per a ells és que el secessionisme està de capa caiguda a Euskal Herria i, a sobre, tot això no li agrada gens a Convergència Democràtica de Catalunya, soci principal de l’aposta independentista catalana.
