Si l’èxit d’un saló firal es mesura per l’assistència de públic, el de l’Ensenyament n’ha tingut molt. El cap de setmana, milers de persones van haver de fer cua pacientment per comprar l’entrada, probablement després de maleir no haver tingut la prudència d’adquirir-la on line. Costava 5,5 euros.
Un cop dins, els joves interessants en comprovar les diverses ofertes d’estudis topaven amb una realitat molt més cara. Els diferents expositors semblava que s’havien posat d’acord per oferir els cursos de grau a 8.000 euros. I no només els centres privats. També universitats públiques eleven a aquesta quantitat el cost de les matrícules per determinades titulacions.
Temps enrere, els estudiants comptaven amb treballar l’estiu, períodes de vacances o els caps de setmana per poder fer front al cost dels seus estudis. En els temps actuals, de precarietat i abusos laborals, és impossible que es plantegin aquesta opció.
Els nois i noies que recorrien els diferents estands del Saló de l’Ensenyament analitzaven, amb il·lusió, les propostes diferents de futur educatiu que se’ls oferia. Quantes d’aquestes il·lusions quedaran frustrades pel cost de les matrícules?
Els joves topen ara amb una doble muralla per estudiar allò que els agradaria aprendre. La selectivitat i el cost dels estudis.
Un bon sistema educatiu no és el que posa com més entrebancs millor a què els joves estudiïn allò que els interessa per tal que només es llicenciïn ‘els millors’.
Si caiem en la trampa que ‘la letra con sangre entra’ o que els estudis són una inversió econòmica que s’ha de recuperar en la posterior vida laboral estem malmetent el sentit de la paraula ‘educació’ i abocant les noves generacions a una vida competitiva i trista que cap pare desitja pels seus fills.
