Mai abans un alcalde havia donat tants bons titulars i m’havia havia fet sentir tanta vergonya aliena per la seva incompetència per al càrrec. Parlo d’Albert Ballesta, el major mèrit del qual fins al moment és haver qüestionat el suposat bon criteri de Carles Puigdemont a l’hora de triar-lo com a delfí i nomenar-lo alcalde de Girona. Tots recordem el procés tan democràtic que va precedir a la tria de Ballesta: a dit i després de fer desistir els divuit companys que el precedien a la llista electoral convergent. Suposo que en això deu consistir la nova política.
L’elecció de Ballesta no ha estat només “un frau democràtic” com van dir els republicans i socis del govern que presumptament presideix Puigdemont. És també un exemple més de la vigència de la teoria que dóna nom al Principi de Peter i que assegura que “en una jerarquia, tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència”. El cas és que crec que aquest principi que tan bé s’aplica a la política catalana omet la segona part, tant o més important que la primera: “Tan incompetent és l’empleat que és ascendit per sobre de les seves possibilitats com qui el designa per al càrrec coneixent les seves limitacions”.
Si jo fos gironina em preocuparia molt el ridícul del meu alcalde i la mala imatge que dóna de la ciutat. Girona, tan pagada de sí mateixa, és avui la riota de Catalunya amb el permís de Barcelona. Si deixem de banda l’episodi deu negrets –en aquest cas divuit-, el xou de Ballesta és un no parar de gags fins al punt que sembla estar assessorat per algun guionista polonès. Primer s’equivoca a l’hora d’acceptar el càrrec d’alcalde i s’ha de repetir el nomenament. Després pacta amb el dimoni per aconseguir que s’aprovi el seu augment de sou oblidant que el dimoni és espanyolista. I al final es queda més sol que la una i sense salari: mentre no trobi cap soci de govern només cobrarà dietes.
Admiro el nul sentit del ridícul de Ballesta i la seva fatxenderia nata. No només diu que els gironins “poden estar ben tranquils” perquè ell no pensa dimitir malgrat la col·lecció de pífies, sinó que lamenta que alguns l’hagin volgut presentar “com a un pessetero” perquè el sou d’alcalde és pecata minuta si el comparem amb el de funcionari de la Generalitat. Se’m disparen les alarmes al pensar en la dissort que com a ciutadana em suposaria caure a les seves mans de funcionari i busco en la seva biografia oficial. Llegeixo que, com Puigdemont, també és periodista sense títol i em quedo garratibada quan descobreixo que ha estat director dels Serveis Territorials del Departament d’Interior a Girona.
Recuperada de l’ensurt em concentro a pensar sobre quina deu ser la veritable raó que ha portat Carles Puigdemont a encolomar als gironins Albert Ballesta com a alcalde i la reflexió em porta a concloure que deu ser la mateixa raó que va portar Artur Mas a col·locar-lo a ell –també a dit- de president de la Generalitat. La conclusió em fa recordar una altra teoria lligada al Principi de Peter de la qual desconec el nom, però que sé que existeix perquè l’he patida sovint en el meu gremi professional. És aquella que diu que “un incompetent només designa incompetents perquè ell sembli competent”.
És aplicar la teoria en qüestió a tot aquest galimaties polític i veure la llum: Mas ha designat Puigdemont i Puigdemont ha designat Ballesta amb l’objectiu que els catalans trobem a faltar Mas i reclamem que torni i que els gironins facin el mateix amb Puigdemont. El fet de constatar que el fill del pastisser és un president de la Generalitat florero em dol perquè esperava que el moviment de la seva cabellera serviria per airejar una mica l’enrarit ambient dels despatxos oficials. Tanmateix, la decepció em dura poc. És recordar que el president de debò és Oriol Junqueras, triat democràticament en tots els seus càrrecs públics, i respirar tranquil·la.
