Titellaires terroristes

La dreta ritabarberiana mai ha tingut un sentit de l’humor refinat. Empresonar uns titellaires barbuts per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme i d’incitació a l’odi no és un acudit, és l’últim exemple de la seva falta de sentit del ridícul. Treus la caverna mesetària del caloret banyat en gintònics i dels acudits barroers plens de tòpics masclistes i és incapaç d’entendre la ironia i menys encara que hi ha espectacles de titelles per a adults. Un dels membres d’aquest delirant club és el ministre de l’Interior en funcions, sempre tan diligent quan es tracta de detenir rojos, maçons, homosexuals i separatistes.

Es veu que amb la revelació que té un àngel de la guàrdia que l’ajuda a aparcar el ministre no n’ha tingut prou, de fer el ridícul. Començo a sospitar que el representant de la quota catalana al govern virtual de Rajoy pateix d’alguna estranya addicció perquè es veu clarament que necessita fer-ho sovint i incrementar-ne la dosi per satisfer el seu afany de protagonisme. Si es tracta d’això, li aconsello que la pròxima vegada que una titella granadina es manifesti en euskera detingui el ninot. A l’exèrcit espanyol mai li ha tremolat la mà a l’hora d’arrestar camions, arbres, cetmes i bèsties quan s’ha demostrat la seva culpabilitat.

La falta de sentit de l’humor deu ser un defecte de fàbrica de tota la dreta carpetovetònica independentment del lloc de procedència, la dimensió de la calba i la militància política. Encara recordo la indignació que Josep Antoni Duran Lleida sentia cada vegada que els guionistes del Polònia el ridiculitzaven en un dels seus memorables gags. No sé si van arribar a rebre mai cap trucada irada, però coneixent el personatge i havent patit personalment el seu poder de persuasió, no ho descartaria. Ara Duran deu estar tranquil. Ha deixat de sortir al programa perquè no pinta res enlloc. El temps acaba posant tothom al lloc que ens correspon, que és l’oblit.

Tornant al ministre i als seus amics, em preocupa el seu ritme cardíac perquè es veure l’anagrama ETA i embogir. Encara em preocupa més la seva obsessió malaltissa per identificar la cultura –i l’independentisme- amb el terrorisme i per perseguir amb tot el pes de la llei qualsevol performance crítica. Més enllà de la inqüestionable categoria artística de Bertín Osborne, Norma Duval i la Verge Maria, sembla que en l’univers cognitiu popular no queda lloc per a res més. La resta són perroflautes disposats a immolar-se amb un cinturó d’explosius o a fer saltar pels aires un cotxe bomba.

Una vegada més, Catalunya torna a ser motiu d’enveja per a les elits ibèriques civilitzades. Els catalans tenim un programa d’humor que posa a parir els polítics i un govern que ens ho consulta tot com fan a Suïssa. De fet, som molt afortunats perquè podem exorcitzar els dimonis fent risoteràpia des del sofà. És cert que els guionistes no necessiten trencar-se gaire les banyes per trobar la inspiració. Només els cal llegir als diaris que ara farem una consulta per decidir si volem un Barcelona World a Tarragona i els gags surten sols. Perquè després diguin que els catalans no tenim sentit de l’humor. El problema és dels altres, que no ens entenen i mai han volgut fer-ho.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides