Amb producció de Minoria Absoluta (del “comissari” Toni Soler) i sota la direcció de Francesc Escribano, TV3 va emetre el passat dia 9 de febrer, dins de l’espai Sense Ficció, el documental Sunyol, un crit valent, en memòria de Josep Sunyol, el president del FC Barcelona assassinat a sang freda per les tropes franquistes l’agost de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil. Aquest reportatge ha estat el colofó de l’Any Sunyol, celebrat durant el 2015 per la directiva del club blaugrana sota l’impuls personal del vicepresident de l’Àrea Internacional i Institucional, Carles Vilarrubí.
L’emissió d’aquest documental va concitar una bona audiència televisiva (13,5%) i és el merescut homenatge a la figura d’aquest dirigent esportiu que, a més, era parlamentari d’ERC al Congrés dels Diputats i editor del diari La Rambla. Personalment, m’ha semblat una molt bona iniciativa que el Barça hagi decidit honorar, com cal, el president Josep Sunyol, després de mantenir-lo en l’oblit durant gairebé 70 anys.
Però a Catalunya les coses no són mai com semblen i la commemoració de l’Any Sunyol té la seva intrahistòria, que serveix per reflectir molt bé les misèries i traïcions de la nostra classe dirigent. Després del restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol, un grup de socis del FC Barcelona, encapçalat per Francesc Gordo, no ha parat de vindicar la necessitat d’homenatjar la memòria del president assassinat i amb aquesta finalitat es va crear l’Associació d’Amics de Josep Sunyol.
L’any 2003, EL TRIANGLE i l’Associació d’Amics de Josep Sunyol vam endegar una campanya conjunta de recollida de signatures per reclamar que el Barça procedís a la retirada formal de la Medalla d’Or del club, atorgada al Generalísimo Francisco Franco l’any 1974 per la Junta directiva encapçalada per Agustí Montal. Era un contrasentit cruel que el règim franquista hagués assassinat aquest president del FC Barcelona i, a la vegada, el club mantingués la màxima distinció al dictador. A més, en els últims anys, moltíssimes institucions catalanes i espanyoles (ajuntaments, diputacions, universitats…) que, en el passat, havien atorgat distincions honorífiques al general Franco han procedit a revocar-les per tal de tallar tots els vincles formals amb la dictadura.
Els milers de signatures recollides les vam lliurar al president Joan Laporta, que s’acabava d’estrenar en el càrrec. Val a dir que, prèviament, jo havia rebut el compromís verbal de Joan Laporta que, en acte de desgreuge al president Josep Sunyol, procediria –només faltaria!- a la retirada de la Medalla d’Or lliurada al Generalísimo amb motiu del 75è aniversari del club.
Però heus aquí que les “bones intencions” del “demòcrata i catalaníssim” Joan Laporta es van estroncar. Hi ha dues versions sobre per què es va desdir de la paraula donada: una assenyala que es va fer enrere per les pressions del seu aleshores cunyat, Alejandro Echevarría, un “fatxa” que, per postres, era membre de la Fundación Francisco Franco; l’altra apunta el “demòcrata i catalaníssim” Agustí Montal, que era el president del club l’any 1974 i va encapçalar la comitiva oficial que, amb tota la pompa, va fer el lliurament de la Medalla d’Or al dictador al Palacio del Pardo. Agustí Montal, que sempre ha estat un empresari de la màxima confiança de Jordi Pujol i va arribar a ser senador per CiU, va tocar les “tecles” pertinents perquè no volia que sortís a la llum aquest patètic episodi del seu passat.
Un fantasmagòric “consell assessor” del FC Barcelona, que mai més es va tornar a reunir, va dictaminar el 20 d’octubre de l’any 2003 que, en realitat, la Junta Directiva presidida per Agustí Montal s’havia “vist obligada” a donar la Medalla d’Or del 75è aniversari a Francisco Franco i que, per tant, aquesta condecoració no tenia validesa i, en conseqüència, no tenia per què ser revocada. Quedi per la memòria els qui formaven part d’aquest infaust “consell assessor”: Raimon Carrasco, en qualitat de president; Borja de Riquer, Antoni Vives Fierro, Anna Vicens Rahola, Marjoli Van der Meer (vídua d’Armand Carabén), Joan Gaspart, Xavier Folch, Paco Martínez, Josep Lorente, Miquel Horta, Carles Kinder, Montserrat Minobis, Antoni Ros Marbà, Pep Munné, Amadeu Cuito i Anton Maria Espadaler, tots ells molt “demòcrates i catalanistes”. Resultat: l’Associació d’Amics de Josep Sunyol i EL TRIANGLE ens vam quedar amb un pam de nas.
Ja que Joan Laporta no va tenir la valentia d’honorar la memòria del president Josep Sunyol i retirar la insígnia del club concedida al Generalísimo Franco, ho vaig tornar a intentar l’any 2010 amb el nou president, Sandro Rosell. Li vaig exposar personalment aquesta petició durant la campanya electoral i, per descomptat, em va garantir que ho faria, si resultava escollit president.
A la tardor de 2010 em vaig posar en contacte amb el vicepresident de l’Àrea Internacional i Institucional del FC Barcelona, Carles Vilarrubí, per tal de fer-li avinent el pacte verbal assolit amb Sandro Rosell i fer-li a mans una carta que li va adreçar un venerable soci del Barça, d’irreprotxable trajectòria democràtica, que també demanava la retirada de la Medalla d’Or al dictador. Al cap de poques setmanes, vaig rebre la resposta oficial: atès que la Junta Directiva de Joan Laporta ja havia tractat aquest tema i havia rebutjat la petició de l’Associació d’Amics de Josep Sunyol i d’EL TRIANGLE, la nova Junta Directiva de Sandro Rosell no considerava pertinent revisar aquest acord i, per tant, es mantenia la insígnia lliurada l’any 1974 a Francisco Franco.
Amb tota la barra –és la seva especialitat-, Carles Vilarrubí s’ha erigit ara en el màxim defensor de la figura històrica i la memòria del president assassinat per les tropes franquistes i està anunciada la seva participació en un programa especial sobre Josep Sunyol que emetrà Barça TV el pròxim dia 17.
Noves investigacions del diari L’Esportiu han precisat que, durant el franquisme, el FC Barcelona va atorgar no una, sinó tres distincions honorífiques al dictador (!): la primera, la Medalla d’Or i Brillants, lliurada pel pare d’Agustí Montal l’any 1951; la segona, lliurada per Agustí Montal l’any 1971, per agrair les subvencions rebudes del govern central per la construcció del Palau Blaugrana; i la tercera, la Medalla d’Or del 75è aniversari, lliurada també per Agustí Montal i la seva Junta Directiva.
Per molts homenatges i programes de televisió que es dediquin a Josep Sunyol hi ha un fet incontrovertible: ni Joan Laporta, ni Sandro Rosell, ni Carles Vilarrubí han tingut el coratge per desemmascarar el “demòcrata i catalaníssim” Agustí Montal, l’empresari protegit per Jordi Pujol que va retre honors a Franco en nom del FC Barcelona. L'”això no toca” segueix imposant la seva llei a Catalunya.
Espero i desitjo que Josep Maria Bartomeu tingui la dignitat de retre el veritable homenatge que es mereix el president Josep Sunyol i retiri, d’una vegada, les tres medalles atorgades al dictador i que encara avui continuen vigents. Si els Montal, pare i fill, eren uns caragirats i uns aduladors del dictador, que quedin ben retratats. El bon nom del Barça i l’esperit democràtic dels seus socis no poden restar tacats per aquesta infàmia.
