Resulta sorprenent (i alarmant) que amb tantíssim esment a la independència de Catalunya amb prou feines es parli dels seus continguts. Així es manté viva la flama sagrada de la il·lusió, perviu la màgia, pròpia dels miracles i, en definitiva, permet a tots i cadascun dels independentistes somiar a la seva mesura, sense interferències amb la realitat, que tot ho espatlla.
És cert que en els seus temps lliures (segurament pocs, donada la seva intensa dedicació a la consultoria jurídica) el Consell Nacional per a la Transició Nacional (12 catedràtics i professors, un empresari i Pilar Rahola) ha elaborat informes sobre, per exemple, l’administració tributària, la Seguretat Social, el poder judicial, la seguretat o el proveïment d’aigua i energia en la Catalunya independent per ells imaginada. Paraules amb rivet acadèmic però paper mullat per a la gent.
No es tallava ni un pèl Artur Mas en associar la Catalunya independent a Dinamarca i fins i tot a Austràlia, de la qual tan poc sabem. Hi ha independentistes als quals els agradaria una Catalunya com Andorra. Fins a s’ha sentit dir que lliures del jou d’Espanya, les canyes de cervesa serien més barates que a Andalusia. Fantasies de geometria variable, que tan bé resumeix la metàfora de la «caseta petita al Canadà» (amb un estany i flors, les més bufones que hi ha allà). Repeteix una vegada i una altra l’ara conseller d’Economia de la Generalitat, Oriol Junqueras, que amb el que ens roba Espanya en tindríem prou no per una sinó per a diversos milions de casetes al Canadà.
Així es construeix l’espectacle de llum i so de l’independentisme. Invocant els esperits, deixant caure que el prodigi és possible i està a punt d’arribar. Obviant la pròpia existència, que per a molts, la majoria dels catalans, ensenya tots els dies els ullals de la precarietat, la falta d’expectatives i la desil·lusió. Tractant d’ocultar costi el que costi l’explotació, el saqueig i les pràctiques més ignominioses dels poders en l’ombra. Ensenyant, com tan plàsticament descriu una amiga periodista, la «caixa». La rutilant caixa de la independència, enlluernadora per fora, buida per dins.
Així, tothom parla molt, moltíssim, de la caixa, del continent (a la qual se li segueixen afegint llacets, cel·lofana i paper de plata) i molt poc o gens del que hi ha dins. Com avesats prestidigitadors, els líders de el «procés» esmenten la caixa, l’exhibeixen per aquí i per allà, especulen amb ella i la utilitzen com a moneda de canvi.
És més, fins a un aficionat a les anàlisis DAFO (Strengths, Weaknesses, Opportunities i Threats) no podria menys que prendre’s amb molta precaució el que arribaria a amagar la caixa (si algun dia s’omple d’alguna cosa), tenint compte els antecedents i el context en el qual es troba Catalunya. Si els voltors (polítics, financers, mafiosos…) sobrevolen tot el que és susceptible de ser menjat, com no ho farien sobre un petit territori, més aviat desemparat, com podria ser una Catalunya en solitari? I si altres carronyers (3%, etc.) han campat a pler durant més de tres dècades, qui ens diu que no seguiran fent-ho, fins i tot en millors condicions, en una Catalunya independent? No serà precisament això al que aspira el «procés»?
Responent-se a la pregunta (aquí sense resposta) de «per a què la independència?», Xabier Arzallus (que també en sap molt de caixes buides), es va respondre: per plantar cols? I que Déu ens agafi confessats si la capseta en qüestió no és, en realitat, la Capsa de Pandora, aquell artefacte que en obrir-lo, van escapar del seu interior tots els mals del món, excepte un, Elpis, l’esperit de l’esperança.
