Després que es sabés el repartiment dels escons corresponents a les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya, tot apuntava a la retirada d’Artur Mas com a única via possible perquè Junts pel Sí arrenqués de la CUP el suport necessari per investir un president de la seva llista de diputats electes.
Els candidats de la CUP, començant pel seu presidenciable, Antonio Baños, van reiterar durant la campanya que mai no facilitarien que Mas continués com a president. El president sortint, però, va intentar allò que semblava impossible: que els diputats d’una candidatura popular anticapitalista rectifiquessin i acabessin votant-lo. Quasi que se’n va sortir. Ho va intentar fins el darrer moment. Només va tirar la tovallola quan el temps se li tirava al damunt i la convocatòria automàtica d’unes eleccions, pel mes de març, que pintaven molt malament per ell i els seus, era imminent.
Aquests quasi tres mesos han posat en evidència tant la tossuderia d’Artur Mas com la pèrdua de credibilitat de la CUP. Finalment, va forçar la seva marxa però quasi la meitat de la formació va mostrar-se disposada a rectificar el compromís electoral dels seus candidats. Quan en properes campanyes els candidats de la CUP diguin que mai no adoptaran determinada mesura, s’hi podrà confiar? Podran canviar aquesta decisió en assemblees posteriors a les eleccions?
Finalment, però, el diputat de la CUP Benet Salellas es va permetre el luxe de declarar que “hem enviat Mas a la paperera de la història”. Tants dies històrics, tantes plomes utilitzades per firmar documents per la Història i acabar llençat a la seva paperera.
Qui s’endurà la glòria ara? Hi haurà glòria per algú?
Al final, ni Mas ni març.
Què ens tocarà viure els propers dies, a part d’acostumar-nos a la fesomia i tarannà d’un president nascut a Amer però que no parla amb l’accent de les comarques gironines?
Doncs, mal rotllo. Mig Parlament de Catalunya donant suport a un camí cap a la independència que té en contra l’altra meitat. I un govern espanyol en funcions, presidit per un home, Mariano Rajoy, que ja ha dit, fins i tot abans que es votés Carles Puigdemont com a nou president, que replicarà totes i cada una de les decisions que adopti el Parlament de Catalunya o el Govern de la Generalitat en la via de la desconnexió.
Temps enrere, aquests conflictes acabaven en guerres. Si Catalunya estigués a l’Àfrica, segurament ja n’hauria esclatat una. Però no som ni al 1936 ni a l’Àfrica. De moment, les bufetades i els insults només circulen pels jutjats i el twitter. Estic convençut que es quedaran en aquests àmbits.
Pel que fa al debat sobre la independència tindrem dues Catalunyes que hauran de seguir fent exercicis de convivència els propers mesos. O anys. No em feu dir quants.
