El 30 d’octubre de 1995, la província canadenca de Quebec va organitzar un referèndum on va demanar als seus ciutadans si eren partidaris de separar-se del conjunt de l’Estat. Era el segon referèndum d’aquestes característiques que s’hi convocava. A l’anterior, celebrat quinze anys abans, els adversaris a la segregació s’havien imposat amb quasi un 60% dels vots. El 1995, però, el NO va guanyar per un ajustadíssim 50,6%. Només 54.000 vots de diferència sobre el SI, amb una participació del 93,52% sobre un cens una mica superior als cinc milions de persones.
Ho van tenir a tocar. Han passat 20 anys i Quebec continua sent una província del Canadà.
Catalunya ha viscut (encara viu) una situació comparable. No igual, ni molt menys. Però amb alguns punts similars.
Part de la seva classe política va decidir engegar un procés d’independència sense comptar amb la celebració d’un referèndum al qual s’ha oposat frontalment el govern espanyol. Va convocar unes eleccions que en va dir ‘plebiscitàries’ i la candidatura que representava aquesta opció va obtenir 62 dels 135 diputats del Parlament. Una quantitat insuficient per imposar el seu criteri. Però hi havia una altra candidatura també independentista que va obtenir 10 diputats, suficients per decantar la majoria a favor de la segregació. El problema era que aquesta candidatura era ideològicament antitètica amb l”oficialista’.
El candidat a presidir el procés independentista va anunciar que estaria disposat a apartar-se si ell era l’obstacle per assolir l’objectiu final. La formació que tenia 10 diputats hi ha donat moltes voltes i ha acabat dient que està disposat a empassar-se el gripau de la diferència ideològica i que votaria com a president un candidat que no sigui el que ha dirigit fins ara el procés, molt marcat per un passat polític contradictori amb els seus principis fonamentals.
Aquest candidat, però, diu, ara, que o ell o ningú.
La il·lusió de tots els que van creure en la seva paraula s’ha esvaït. Alguns, no pocs i de forma dialècticament molt violenta, desvien la seva frustració cap a la formació que ha estat fidel a les seves promeses preelectorals.
“Ho teníem a tocar”, lamenten.
No queda clar, exactament, què és allò que eren a punt d’assolir, però si ho volen “tocar”, el millor que poden fer és manifestar-se a la plaça de Sant Jaume demanant al candidat tossut que baixi del burro i cedeixi el pas a una persona que susciti el consens suficient.
Costa molt d’entendre perquè no ho fa.
