Potser la màgica conjunció entre el Nadal (superstició a gran escala) i el particularíssim moment que viu Catalunya (encanteri polític), sembla haver generat un clima propici a la gènesi i desenvolupament de llegendes urbanes que, com es correspon amb la seva naturalesa, tracten d’explicar el que és inexplicable, la majoria de les vegades de manera interessada.
Wikipedia resumeix la llegenda urbana com un tipus de creença popular que, malgrat contenir elements sobrenaturals o inversemblants, és presentada com a fets reals i encara que així sigui, aquests són exagerats, distorsionats o barrejats amb dades fictícies. Sol tenir com a rerefons una conclusió alliçonadora.
El terme -encunyat el 1968 pel folklorista Richard Dorson, que definia la llegenda urbana com “una història moderna que mai ha succeït, explicada com si fos certa”- s’adapta com un guant al relat, sorprenentment estès i compartit via “ràdio macuto” (rumors per confondre o desmoralitzar l’enemic) per Catalunya, que interpreta el “procés” com a creació de la massa, del poble i no dels partits polítics. Per contra, i segons la interpretació que s’hi vol donar, aquests s’han vist obligats a seguir el corrent, com en la famosa cançó cubana dedicada a la reina María Cristina de Borbón Dos Sicilias.
Naturalment, segons aquesta versió, el primer a sumar-se al “procés”, creat i pilotat pel poble de Catalunya, ha estat Artur Mas. “S’ho ha trobat fet i no ha tingut més remei que afegir-s’hi”, es diu amb entonació exculpatòria. És a dir, Mas no és l’artífex de res, només un “manat” que està fent el que la gent diu que ha de fer. I, és clar, molt menys tenen a veure-hi comparses com Oriol Junqueras i el seu partit i fins i tot els anomenats “independents”.
Consegüentment, aquesta llegenda urbana fa gravitar el nostre inconscient entorn de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i entitats afins com a capdavanteres del “procés”, perquè segons la interpretació són elles les qui convoquen la gentada que surt al carrer cada 11 de setembre. D’aquí, la imatge de transversalitat que han adquirit personatges com Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC i actual presidenta del Parlament de Catalunya. Aquest relat no resulta del tot inversemblant, a la llum dels exemples històrics que il·lustren aquest regust per les multituds en marxa, al marge, i fins i tot en contra, dels partits. Encara que també podria ser tot el contrari; o sigui, que són els partits els qui realment mouen els fils de l’assumpte i, en el típic moviment de tirar la pedra i amagar la mà, instrumentalitzen i tracten d’emmascarar la seva acció a través de plataformes privades, com l’ANC i Òmnium.
Una altra llegenda urbana que circula curiosament per Catalunya i no pel País Basc és la que assegura que Arnaldo Otegi, històric líder d’Herri Batasuna, actualment a la presó, serà el pròxim lehendakari basc. Tenint en compte el que en anglès es coneix com FOAF (friend of a friend tales/històries de l’amic d’un amic) sembla que la rondalla procedeix i circula per meandres similars als del “procés”. No obstant això, davant la magnitud i la quimera de l’assumpte, caldria preguntar-se, per exemple, qui l’ha creat i qui ho difon. Per què es fa una mecànica transposició de la figura de Gerry Adams a la d’Otegi? Són coreligionaris o simpatitzants catalans d’Otegi els qui propaguen la llegenda, esperant que alguna cosa se’ls contagiï? Pensen potser Antonio Baños o Oriol Junqueras a sumar-se a aquest esdeveniment tan transcendent?
En fi, perquè el que entre els periodistes es diu rumors o factoids i a Internet hoax es converteixin en autèntiques llegendes urbanes cal que es difonguin com a certes, que la informació aconsegueixi reconeixement popular i que la trama estigui ordida en funció del desenllaç. A la llum dels fets, una mica d’això sembla estar passant a Catalunya, segons opina el periodista gallec Xosé Luis Barreiro Rivas, que citant l’italià Guglielmo Ferrero, diu que és una llegenda urbana pensar que la societat està protegida per genis invisibles i que quan els conflictes i les crisis socials ens apropen a l’abisme, sempre apareix in extremis una solució realista, fàcil, barata i consensuada. “Poc fonamentada -afirma- perquè comencin a sortir les plomes de l’au fènix, aquesta que només ressuscita a partir de les cendres. O de les seves ‘cenizas y cenizos’, com diria Ibarretxe”.
