La tradició de l’esquerra radical és negar-se a cedir mai ni una línia dels seus principis. Ni per pactar amb socialdemòcrates ni, lògicament, amb grups situats més al centre o a la dreta. Per això, quan la CUP accedeix a negociar amb Junts pel Sí perd part de la seva identitat, sinó tota.
Quan els dirigents de la CUP s’avenen a negociar, no un dia o dos sinó mesos sencers, amb la coalició de Junts pel Sí, liderada per un autoproclamat neoliberal com és Artur Mas, surt del terreny de la radicalitat per situar-se en el que tradicionalment han representat les opcions polítiques ben integrades al sistema.
Una opció radical no hauria de negociar res. Hauria de posar sobre la taula els seus principis i exigir que els seus interlocutors els acceptin. Entrar en un estira-i-arronsa, celebrar trobades –més o menys secretes- per pactar fins a quin punt poden rebaixar els seus plantejaments i acontentar així les aspiracions dels seus adversaris, representa una traïció dels principis que inspiren la seva existència.
Ho pot fer, clar. Ho està fent. Però és quasi una insolència que dos mesos i mig després de les eleccions, a les quals van presentar-se dient que no ajudarien a investir Artur Mas com a president de la Generalitat, encara s’estigui especulant amb que es desdiguin d’aquell compromís.
“Vam dir que faríem unes coses però els resultats de les eleccions no ens ho permeten i, per tant, en farem unes altres”. Aquesta frase l’hem escoltat de la boca del president del Govern espanyol sortint, Mariano Rajoy. Però és una frase que hauria de ser impensable en boca d’un militant radical d’esquerres. Català, espanyol, francès o dels Estats Units.
Rajoy va fer allò que va dir que no faria amb l’excusa que la situació econòmica era pitjor de la que s’esperava. Un argument que s’ha utilitzat tan sovint que ja no se’l creu ningú.
Quin pot ser l’argument de la CUP per renunciar a part dels seus compromisos electorals? Que sense Mas la independència no és possible? Que mentre Junts pel Sí tingui més diputats que ells han de renunciar als seus principis anti-capitalistes?
Allò que molts esperaven de la CUP no era només que no ajudessin a perpetuar Artur Mas en la presidència de la Generalitat sinó que no negociessin res amb Junts pel Sí. Negociar amb l’adversari ideològic és propi d’opcions més sistèmiques. L’extrema esquerra ha considerat, sempre, aquesta negociació una traïció. També s’ha de reconèixer, però, que aquest purisme de l’extrema esquerra l’ha deixat històricament en un racó de la representació parlamentària.
La CUP, probablement, ha de triar entre ser fidel als seus ideals i quedar-se en aquest racó o ser-ne infidel i desplaçar-se cap al centre. Dit d’una altra manera, immolar-se a canvi que la independència de Catalunya estigui més a prop. Això sí, en d’altres mans.
