No participo de la passió d’alguns periodistes i molts ciutadans que analitzen segon a segon les evolucions del ‘procés’ i les seves múltiples interpretacions i passes. El temps que la vida ens concedeix és limitat i en la seva dosificació no arribo a tant. Però entenc que és indiscutible que Artur Mas farà allò que faci falta i més perquè l’investeixin com a president de la Generalitat en la propera votació al Parlament. És la seva última oportunitat abans de veure’s abocat a unes eleccions de les quals en sortirà escaldat si no torna a enredar d’altres formacions polítiques perquè li tapin les vergonyes i els flancs febles.
Necessita que dos diputats de la CUP el votin i els prometrà allò que calgui perquè aquesta formació pugui justificar d’alguna manera que li dóna suport. L’exdiputat de la CUP, David Fernández, va deixar amb el cul a l’aire els prop de dos mil membres d’aquesta formació que es van reunir a Manresa per decidir què feien amb Artur Mas i es va despenjar dos dies després d’aquesta trobada amb un article on defensava fer-lo president a canvi d’un ‘pla de xoc social’.
No cal mirar el ‘pla de xoc social’ proposat per intuir que Junts pel Sí el signarà encantat. Digui el que digui. Sigui la reducció de les llistes d’espera, fer-se càrrec de les beques de menjador pels nens que ara no es paguen o complir la llei d’emergència contra la pobresa energètica que ja va aprovar el Parlament. Sobta que allò que hem sabut de la contrapartida social al suport a Mas sigui tan poc ambiciós. Potser és que no s’ha explicat tot, però, tenint com té la paella pel mànec, la CUP pot demanar allò que vulgui perquè li serà concedit.
Una altra cosa és que, un cop confirmat Mas a la presidència de la Generalitat, comencin a fer-se servir ràpidament els arguments per justificar l’incompliment de les promeses socials: “No hi ha prou diners”, “Quan de debò siguem independents ho farem”, “Madrid ens ho impedeix”, “No es pot fer tot de cop i en quatre dies”, “Europa no ajuda”…
La CUP hauria de fer una veritable Carta als Reis sabent que és una simple excusa per rentar-se la cara quan els recriminin que se’ls ha embrutat per mantenir al front de Catalunya l’hereu neoliberal del pujolisme i sabent, també, com quasi tothom sap, que els Reis no existeixen i que adreçar-s’hi no és el millor aval per una nova República catalana.
