Fa només uns mesos, bona part dels dirigents de CDC miraven els membres de la CUP amb un cert aire de superioritat. Eren “aquells noiets” que somniaven truites i no tocaven de peus a terra demanant la independència dels Països Catalans i un sistema anticapitalista. Des de les eleccions del 27 de setembre, aquelles mirades han passat del menyspreu a la súplica. I amenacen en convertir-se en odi si no passen per l’adreçador i faciliten la investidura d”Artur Mas com a president de la Generalitat.
“Si no faciliteu la investidura d’Artur Mas com a president sereu uns traïdors a Catalunya, els responsables que no assolim la desitjada independència”, els adverteixen. I molts de la CUP, i dels que no són de la CUP, es pregunten quina necessitat hi ha de lligar una cosa amb l’altra, per què no es pot caminar cap a la independència amb un president diferent?
Si el procés independentista s’ha aturat no és perquè Antonio Baños i els diputats del seu grup hagin votat NO a la investidura de Mas. És per la tossuderia d’aquest a no acceptar un president que no sigui ell. Ho ha provat tot menys cedir la presidència: aprovar una resolució independentista el primer dia que es va obrir el nou Parlament, assumir propostes polítiques i socials a les quals s’havia oposat durant els cinc anys anteriors, diluir la figura presidencial nomenant tres vicepresidents.., fins i tot, deixar les corbates a l’armari. És a dir, s’ha comportat com José María Aznar quan deia que parlava català en la intimitat per aconseguir el suport dels diputats de CiU a la seva curta majoria parlamentària al Congrés dels Diputats.
Mas està posant en perill el procés independentista per raons que només es poden atribuir a un orgull excessiu o a una desconfiança i un menyspreu enorme envers els seus col·laboradors. Descarto la hipòtesi d’alguns analistes que interpreten la seva actitud com la voluntat de tapar i controlar la pudor de la corrupció que l’envolta i amenaça.
No és a les reunions i assemblees de la CUP on s’ha de mirar per entendre el perquè de l’aturada de la marxa triomfal cap a la independència catalana.
És al despatx del president en funcions on cal fixar-se. Allí, al Palau de la Generalitat, s’hi han viscut moltes jornades ‘històriques’ darrerament. La renúncia de Mas al càrrec seria el millor servei que podria fer a la causa de la República Catalana independent. Cristóbal Montoro es quedaria sense la seva millor joguina per ajudar Mariano Rajoy a continuar com a president espanyol, però no es tracta d’ajudar el PP a les eleccions generals, oi?
Si és per manca de plomes ‘històriques’ per firmar la seva dimissió, segur que molts independentistes cupaires i d’altres famílies polítiques li deixarien la seva.