Xoc de trens? Xoc de trons!

En la seva compareixença al Parlament, el 26 de setembre de l’any passat, per explicar la seva explosiva confessió sobre els comptes d’Andorra del 25 de juliol, l’expresident Jordi Pujol va deixar anar una amenaça contundent: “Si vas segant, diguem, la branca d’un arbre al final cau tota la branca, tots els nius que hi ha. No, és que després caurà aquell d’allà! Aquell d’allà que… No, no…, és que després cauran tots!”.

És obvi que amb la metàfora dels nius, Jordi Pujol feia referència als nuclis de poder que han governat i vertebrat l’Estat espanyol durant les últimes dècades. Venia a dir que si la seva família queia davant l’acció combinada de la justícia, la policia, l’oposició política i els mitjans de comunicació, altres “nius” molt poderosos també anirien a terra.

El Virrei
En la història d’Espanya posterior a la mort de Franco, Jordi Pujol va aconseguir consolidar a Catalunya un règim omnímode que s’ha perllongat durant 35 anys i que ara, amb les dificultats d’Artur Mas per aconseguir la investidura, viu els seus últims espasmes. Fins i tot durant els set anys de governs tripartits d’esquerres, el pujolisme va mantenir intacta la seva influència i el seu finançament subterrani.

El periodista José Antich, exdirector de La Vanguardia i, de sempre, molt ben connectat amb la cúpula de CiU, va escriure l’any 1994 el llibre El Virrey, on retratava els despatxos, els passadissos i les clavegueres del Palau de la plaça de Sant Jaume. El títol de l’obra és molt expressiu i reflecteix l’statu quo que va imperar aquells anys: Espanya tenia un rei, Juan Carlos de Borbón; i Catalunya, un virrei, Jordi Pujol.

Ambdós eren intocables, ambdós gaudien d’immunitat/impunitat i ambdós tenien dret de successió hereditària al capdavant de llurs institucions, la Corona i la Generalitat. Si el príncep Felip va rebre una educació molt acurada i planificada per ser el successor al tron d’Espanya, Oriol Pujol –el fill designat des de General Mitre 96 per dedicar-se a la política- també va ser ensinistrat a consciència per esdevenir, després de l’interregne d’Artur Mas, el president de la Generalitat.

En aquest sentit, va ser cap del gabinet tècnic de Presidència (1993-96), director general d’Afers Interdepartamentals (1996-98), director general de Relacions amb el Parlament (1998-99), regidor de Barcelona (1999-2000), secretari general del departament d’Indústria, Comerç i Turisme (2000-2003), portaveu de CiU al Parlament (2007-2010), president del grup parlamentari de CiU (2010-2012), secretari general adjunt de CDC (2011) i, finalment, secretari general de CDC (2012). Amb aquest training intensiu en els llocs clau del poder polític a Catalunya, Oriol Pujol estava en la rampa de llançament per substituir, algun dia, el seu pare.

El model gabonès
“Si Espanya té la dinastia borbònica, Catalunya tindrà la dinastia pujolista”. Aquest és el convenciment profund que s’havia instal·lat en el cor de la família de l’expresident de la Generalitat. En les democràcies occidentals, és molt excepcional i està molt mal vist que el poder passi, a través de les urnes, de pares a fills. Òbviament hi ha precedents, com la família Bush als Estats Units o les dinasties Papandreu i Karamanlis a Grècia, que han acabat en el descrèdit més absolut.

Aquesta manera hereditària d’entendre l’exercici del poder, convertint-lo en pseudomonarquies, és més propi de països africans i llatinoamericans, on la democràcia és sovint un formalisme farcit de trampes i fraus electorals. Jordi Pujol Ferrusola –el germà gran- havia fet moltes estades al Gabon, un país que l’encisava. A més d’intentar promoure-hi negocis, va conèixer molt de prop el règim instaurat per Omar Bongo, president “democràtic” d’aquest país africà durant 41 anys. Després de la seva mort, l’any 2009, va succeir-lo “democràticament” el seu fill Alí Bongo, que avui continua en el càrrec.

A Catalunya, tot estava planificat perquè el “príncep” Oriol Pujol esdevingués candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2014, un cop Artur Mas hagués culminat la seva legislatura de transició, pactada amb el PP. Però les investigacions que estava realitzant una jutgessa de Lugo, Pilar de Lara, sobre una extensa trama de corrupció política i empresarial a Galícia van dinamitar el projecte dinàstic del clan Pujol. Seguint el fil de l’empresari gallec Jorge Dorribo, en l’epicentre d’aquest escàndol, els agents del Servei de Vigilància Duanera, actuant com a policia judicial, van interceptar converses telefòniques que implicaven Oriol Pujol en una martingala per manipular l’adjudicació de les estacions d’ITV a Catalunya. La connexió entre Jorge Dorribo i l’empresari català Sergi Pastor va ser la pista que va conduir a la imputació del “príncep” i a la fi de les seves aspiracions hereditàries.

La destral de guerra
La descoberta que va fer la jutgessa Pilar de Lara es va traduir, el 26 de març de 2012, en una operació de la Guàrdia Civil, que va procedir a la detenció a Barcelona de cinc implicats en la conxorxa de les ITV. Oriol Pujol havia estat proclamat el dia abans secretari general de CDC, en el XVI congrés del partit, celebrat a Reus. En les setmanes posteriors, va transcendir que el “príncep” era el “primo de Zumosol” d’aquesta trama de tràfic d’influències i es va veure obligat a presentar la dimissió de tots els seus càrrecs.

És en aquest moment, a mitjans de 2012, quan el “patriarca” del clan Pujol assumeix que el seu projecte de crear una dinastia catalana ha fracassat. Per ell, la imputació del seu hereu a la Generalitat és un casus belli. Considera que els poders de l’Estat, amb els quals s’havia entès tradicionalment, han trencat l’statu quo pactat a Catalunya i decideix desenterrar la destral de guerra. És aleshores quan els esdeveniments s’acceleren. Amb l’excusa de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre, Artur Mas liquida precipitadament la legislatura i convoca eleccions pel 25 de novembre, amb la bandera del “dret a decidir” i l'”Estat propi”.

La imputació d’Oriol Pujol, com a conseqüència del sumari que instrueix a Lugo la jutgessa Pilar de Lara, és el fet determinant que explica la convulsa història política de Catalunya d’aquests tres últims anys. El clan Pujol tenia un pla: perpetuar-se a la Generalitat, però també dominar els principals ressorts econòmics del país. Aquesta és la tasca que, en realitat, desenvolupava Jordi Pujol Ferrusola. L’extraordinària acumulació de riquesa protagonitzada pel primogènit no era només un cas d’avarícia desmesurada.

Ela pla ocult
El testimoni de Victoria Álvarez, la seva amistançada, resulta revelador en aquest sentit. Segons explica, Jordi Pujol Júnior li havia confessat que la colossal fortuna guardada en paradisos fiscals offshore –els fons que se li atribueixen a Andorra, Belize i Panamà superen, de moment, els 3.300 milions d’euros- havia de servir per comprar empreses i indústries estratègiques a Catalunya. Després del fracàs de Banca Catalana, els Pujol s’estaven preparant per “desembarcar” novament en el teixit econòmic del país amb la massa financera acumulada a l’exterior i que mantenien camuflada a través d’un eixam de societats instrumentals i de fiduciaris.

El “niu” del clan Pujol va caure de la branca amb la imputació del “príncep” Oriol i amb la posterior filtració al diari El Mundo, el 7 de juliol de 2014, d’un extracte de la Banca Privada d’Andorra (BPA) on hi figuraven els ingressos realitzats per Marta Ferrusola i quatre fills (Marta, Pere, Mireia i Oleguer). Això va desencadenar la confessió del “patriarca” del 25 de juliol i, amb posterioritat, la imputació judicial de tota la família: el matrimoni, els set fills i dues nores.

Però hi ha altres “nius” de la branca que també tremolen. De moment, Jordi Pujol no ha obert la boca en públic per denunciar el que sap, però tothom dóna per fet que té un profund coneixement i detallada informació sobre alguns poders fàctics de l’Estat espanyol i que el seu silenci té un preu. És per això que, de moment, cap dels membres del clan ha ingressat a la presó ni tan sols li ha estat retirat el passaport al Júnior, tot i que els magistrats de l’Audiència Nacional tenen constància que guarda una gran fortuna a l’exterior?

El príncep georgià
De la voluminosa documentació bancària sobre els comptes de Jordi Pujol Ferrusola lliurada per les autoritats andorranes n’han començat a transcendir algunes dades molt indicatives. Per exemple, una transferència de 9 milions de pessetes que va fer l’any 2000 a un compte a Suïssa a nom del príncep georgià Zourab Tchkotoua, desvelada pel diari digital Okdiario. Des de fa molts anys, Zourab Tchkotoua és un dels amigatxos del rei emèrit Juan Carlos I, amb qui ha compartit molts saraus.

Per què el fill primogènit de Jordi Pujol va fer aquest pagament a l’amiguito del alma de l’anterior monarca espanyol? És un misteri. El diari d’Eduardo Inda ho relaciona amb el negoci de les loteries de la Generalitat, on hi participava la societat Inversions Ponent SA. Aquesta societat era la titular del casino de Mallorca i tenia el 22% de l’empresa Luditec SA, adjudicatària del concurs per a l’explotació de la loteria catalana. L’administradora d’Inversions Ponent SA era Marieta Salas, esposa del príncep georgià.

En tot cas, les loteries de la Generalitat van ser un punt de confluència dels cercles de negocis de la dinastia borbònica i de la cort pujoliana. El concurs el va organitzar l’any 1986 l’aleshores director general de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes (EAJA), Carles Vilarrubí. El principal accionista de Luditec SA era Inverama (Casinos de Catalunya), propietat de la família Suqué, molt vinculada a Jordi Pujol des dels temps de Banca Catalana. La infraestructura tecnològica per a la posada en marxa de la Loto 6/49 va ser comprada a l’empresa nord-americana Gtech, que estava representada a Espanya per Manuel Prado y Colón de Carvajal (El Manco), l’home que gestionava de les finances privades del rei Juan Carlos I.

L'”empresari modèlic”
De les loteries de la Generalitat hi ha dos interrogants que encara avui, 29 anys després, resten irresolubles. D’un cantó, conèixer la identitat dels accionistes reals de la societat instrumental Imperial Trading & Development Ltd., radicada a Belfast i a Suïssa, que tenia el 33% de les accions de Luditec. De l’altre, saber qui s’amagava darrere de la societat Dentech, domiciliada al paradís fiscal de l’illa de Jersey i que es quedava amb una comissió per la venda de les butlletes de la loto-ràpid que s’importaven del Canadà.

Carles Vilarrubí (Sir Charles) és el nexe d’unió entre el clan pujolista i La Zarzuela. La seva relació amb Manuel Prado y Colón de Carvajal va continuar a través de la societat Trébol Condal i, amb posterioritat, ambdós van participar en l’equip de confiança de Javier de la Rosa, fins que Carles Vilarrubí va partir peres amb l'”empresari modèlic” (Pujol dixit) en detectar greus irregularitats financeres amb l’aval concedit per la Generalitat al projecte de construcció de Port Aventura.

Tot i que davant la comissió d’investigació del cas Pujol es va fer el desentès, també és cert que Carles Vilarrubí va ser l’introductor i el protector d’Iñaki Urdangarin en el món dels negocis. Van participar plegats en les empreses Motorpress Ibérica i Octagon-Esedos i Carles Vilarrubí s’ha erigit en el principal defensor dins de la junta directiva del Barça del fet que la camiseta d’Iñaki Urdangarin continuï present en el Palau Blaugrana, malgrat la seva imputació en el cas Nóos i les crítiques que això suscita entre molts socis del club.

La Vanguardia recula
Les clavegueres que connecten la dinastia borbònica i la dinastia pujolista arriben també al paradís fiscal de l’illa de Guernsey, on Oleguer Pujol hi va crear la seva estructura offshore a partir de la societat The Itaca Investment Trust, on la seva mare hi figura com a beneficiària. Segons explica el periodista Esteban Urreiztieta al diari El Español, l’empresa de serveis fiduciaris Carey Olsen, que va fer servir Oleguer Pujol, també ha estat utilitzada pel Fons Hispano-Saudita creat pel rei Juan Carlos I i la seva anterior amistançada, la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein, per amagar els 21 milions d’euros que van recaptar d’empreses espanyoles.

El trencament de les relacions entre les dinasties espanyola i catalana s’ha fet palès aquest passat 9 de novembre, arran de la declaració d’inici del procés de desconnexió aprovada al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí i la CUP. Això ha encès totes les alarmes a Madrid i el diari La Vanguardia va publicar l’endemà un editorial sota el títol “Por la rectificación” on criticava durament el president Artur Mas, capgirant la línia de suport que els Godó –a canvi de rebre generoses subvencions- han donat tradicionalment a Convergència.

Qui més pateix en aquesta tessitura és Carles Vilarrubí, que ha de triar entre la seva llarga amistat i complicitat amb Artur Mas i la seva condició de soci del comte de Godó (Grande de España) a l’emissora RAC1 i a 8TV, a més de ser un home de confiança dels interessos dels Borbons a Barcelona. Sir Charles té el cor partit.., però la cartera ben plena!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides