Paradoxes del ‘ets més ruc que un obrer de dretes’

El Tribunal Constitucional (TC) -de majoria conservadora proposada (escollida) pel PP- suspèn la iniciativa ciutadana aprovada al Parlament per fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica. L’Estat legisla per blindar les entitats bancàries de les accions reivindicatives de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Legisla per blindar les Forces i Cossos de Seguretat davant la intromissió de la mirada incòmoda de la ciutadania. Legisla per blindar les institucions de qualsevol manifestació popular.

Si ningú amb dos dits de front dubta que el TC ha fet brollar l’independentisme, el PP -sovint acompanyat del PSOE i de CiU- i tota la maquinària legislativa*, executiva*, judicial* i mediàtica* que controlen la dreta i el capital, han desenterrat quelcom que, per obvi, semblava desaparegut: la consciència de classe popular treballadora (anava a escriure ‘obrera’, però em sembla un concepte desfasat). I la recuperació d’un espai polític institucional que fins ara semblava abonat als interessos personals i partidistes.

Era incoherent que la majoritària classe popular treballadora d’un país –Catalunya o Espanya- espoliat per la dreta (PP, PSOE i CiU) i el capital (Íbex-35) fes confiança durant tants anys a la classe dirigent tradicional. A alguns ja els interessava la desafecció política de la ciutadania.

Però hi ha hagut una reacció i organització massives: les marees que defensen l’educació i la sanitat públiques i de qualitat, les pensionistes, les Xarxes d’aliments, el creixement del cooperativisme en els àmbits energètic, econòmic i periodístic, el 15-M, les PAHC… i tants altres moviments socials que practiquen una política transversal, des del carrer, no són sinó un esclat ciutadà que es mobilitza per donar sentit a l’Estat Social. Fan política amb consciència de classe popular treballadora.

Aquest ressorgir de consciència individual i col·lectiva de classe popular treballadora ha dut a l’alcaldia de Barcelona una exactivista de la PAH. I ha donat als antisistema de la CUP un rol que els permet negociar amb l’establishment precisament un canvi de sistema. Fins i tot alguns polítics que formen part de la vella guàrdia partidista, com Eva Granados (PSC) i Marta Ribas (ICV), treballen amb aquesta consciència.

Tot i no tenir ‘premsa amiga’ que lloï cada mesura aprovada pel Consistori, Ada Colau (Barcelona en Comú), amb una llarga trajectòria política apartidista, és la dirigent més ben valorada -per la ciutadania- de totes les grans ciutats espanyoles, segons el darrer CIS. La segueixen Manuela Carmena (Ahora Madrid) i Joan Ribó (Compromís). Els tres pertanyen a formacions que canalitzen la política que es fa al carrer, i no als despatxos. La primera mesura de Colau i Carmena com a alcaldesses va ser aturar els desnonaments, una iniciativa que semblava impossible de dur a terme per la pressió dels bancs i l’immobilisme dels partits tradicionals.

Els excessos de la dreta i el capital han donat sentit a la sobirania popular i a un actuar coherent i conseqüent de les persones. Tan de bo duri la coherència, i que la legislatura que encetem senti les bases d’aquesta manera de fer política amb la ciutadania i per a la ciutadania.

Coda:

*Exemples

Legislativa: Aprovació de la reforma laboral (PP i CiU) que facilita els acomiadaments i que, per tant, en comptes de crear ocupació ha rebaixat les condicions dels convenis col·lectius aprovats de d’aleshores.

Executiva: L’aprovació, el 2014, d’un pla (‘pilotasso’) urbanístic al barri burgalès del Gamonal que l’acció directa d’una part de la ciutadania va aturar.

Judicial: Els “fiscals de confiança” de Sánchez-Camacho, els fiscals que exerceixen més la defensa que l’acusació en els quatre processos oberts a Rodrigo Rato, el control dels tempos judicials per difondre resolucions. O la manifesta justícia de classes: comparar els dies de presó preventiva i de compliment de les penes privatives de llibertat de sindicalistes, vaguistes, activistes o presos polítics amb els de Fèlix Millet, Rodrigo Rato, Núñez i Navarro, Demetrio Carceller o el mateix Jordi Ausàs, que ja té el tercer grau després d’haver complert 3 mesos dels 4 anys de condemna.

Mediàtica: Comparar el tractament informatiu del suposat sabotatge a la línia de l’AVE, que afectava 7.500 persones, amb les incidències a Rodalies que cada dos per tres afecten 200.000 usuaris. Comparar el tractament mediàtic del cas Monedero amb el del cas Rato. Algun mainstream ha explicat les conseqüències del TTIP que estan apunt d’aprovar?

(Visited 31 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari