Una frase molt habitual dels tertulians que volen semblar brillants és la que diu que aquest o aquell polític ha passat de “ser part de la solució a ser part del problema”. Artur Mas encaixa perfectament en aquesta expressió. Durant molt de temps, ha estat necessari per garantir el suport de bona part de la dreta catalana al procés independentista. Sense ell al capdavant, no hauria estat possible el trànsit dels votants i simpatitzants convergents del nacionalisme teòric a l’independentisme pràctic.
Fet aquest servei, però, ara fa nosa. Ho sap ell i ho saben els seus interlocutors d’ERC i la CUP quan es tracta de buscar nou president de la Generalitat. Els 62 diputats de Junts pel Sí són insuficients per investir-lo president. Necessiten suports d’altres grups. Com a poc, els cal tenir més vots a favor que en contra en la segona votació d’investidura.
Tan evident és aquest problema que les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP perquè els 10 diputats d’aquesta formació no s’abstinguin en la votació presidencial han aparcat el debat sobre qui podria ser el futur president. O presidenta, perquè sona molt el nom de la portaveu actual del Govern, Neus Munté.
Que Mas se’n vagi no perjudicarà el suport a la causa independentista. CDC ja ha evolucionat cap al secessionisme i no es farà enrere si l’encapçala un altre dirigent, o una direcció rotatòria com proposen els cupaires. Fins i tot, independentistes sobrevinguts incorporats des de posicions d’esquerres tindran menys mala consciència a l’hora de justificar la seva decisió.
Si no se’n va, és per raons que no tenen a veure amb la consolidació del projecte independentista. A més, deixar la presidència de la Generalitat no té per què significar la seva mort política. Sempre serà un president d’Òmnium Cultural molt millor que Quim Torra i a TV3 i Catalunya Ràdio no li faltarà feina. Fins i tot, pot pactar la direcció de l’ambaixada catalana a les Nacions Unides i preparar un discurs històric calcat del de Pau Casals, el 1971.
Trobarem a faltar el seu somriure glaçat al costat del rei Felip VI quan el xiulen a la llotja del Camp Nou o de l’alcaldessa Ada Colau quan Alberto Fernández Díaz i Alfred Bosch es barallen per col·locar les seves banderes.
En aquest cas, sí que és cert que més que trobar-lo a faltar, molts ho agrairem.
