Tots tenim amigues i amics que han posat en situació de ‘stand by’ el seu progressisme social. Han assumit la idea llançada per Artur Mas i els que el segueixen en l’aposta independentista sense ideologia i han decidit que no faran cap reclamació d’esquerres al govern actual de Catalunya. Aquesta actitud exigeix mantenir aquest silenci progressista fins que no s’assoleixi la independència.
Es dóna per bona la idea que mentre no siguem independents no podem fer cap altra política que no sigui la de retallar prestacions socials i serveis públics. Que s’ha de continuar amb les polítiques d’austeritat aplicades pel govern de la Generalitat des del 2010, els primers dos anys amb el suport del PP i els tres posteriors amb el d’ERC.
Quan podran recuperar els seus ideals solidaris, de lluita social, de protesta contra el tancament de llits als hospitals públics, de privatització de serveis o de suspensió d’ajuts a les entitats que es dediquen a ajudar discapacitats i persones amb dependència o a la solidaritat internacional?
Els càlculs més optimistes, fets per Oriol Junqueras –que no n’ha encertat gaires, tot s’ha de dir, els darrers temps- fixen en un any l’horitzó d’aquesta independència.
Suposo que aquests amics i amigues que han amagat sota la catifa l’esperit esquerranós poden aguantar un any més aquesta quarantena. Però molt em temo que aquest termini s’ampliarà.
Fins i tot en el cas que d’aquí a un any Catalunya fos independent, la indefinició sobre què representa aquest fet obriria una etapa complicada de debat i pugna per repartir competències i obligacions. Etapa que duraria molt de temps, anys.
És a dir, que els que progres que esteu en ‘stand by’ i teniu una mica de mala consciència per aquesta aturada ideològica penseu que el camí de bracet de Mas, Boi Ruiz o Daniel Osácar serà llarg.
Per cert, els progres que no estan congelats us agrairien que, mentre no arriba la independència, donéssiu un cop de mà per fer fora Mariano Rajoy de la presidència del govern d’Espanya. Encara que només sigui pels vells temps en què cantàveu plegats allò del ‘No pasarán’ o ‘La Gallineta’ (peça emblemàtica d’un dels vostres).
