L’aritmètica parlamentària és ben senzilla i implacable: el divorci de CiU i l’escissió interna que ha patit Unió Democràtica (UDC) provoquen que, avui en dia, l’independentisme sigui minoritari a la Cambra catalana. En començar aquesta turbulenta legislatura, la suma de CiU (50 diputats) i ERC (21 diputats) va fer possible la conformació d’una majoria sobiranista pel dret a decidir (tu ja m’entens). Però, després de l’enrevessada consulta a la militància d’UDC del passat 14 de juny i la victòria, pels pèls, de les tesis de Josep Antoni Duran Lleida, la federació ha saltat pels aires i 10 dels 16 diputats democristians han passat a militar obertament en els rengles dels “no independentistes”.
Són faves comptades: l’aposta secessionista té, ara com ara, el suport formal dels 34 diputats de CDC, 6 d’UDC, els 21 d’ERC i els 3 de la CUP. En total, 64 dels 135 escons del Parlament, 4 per sota del llindar de la majoria absoluta. Tot i que els democristians que s’han quedat amb les sigles del partit ja han anunciat que no aprofitaran aquesta avinentesa per “fer sang”, és evident que la precarietat política del president Artur Mas és dramàtica.
Però en aquesta trencadissa qui ha quedat totalment en fals és l’actual presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que ha conspirat obertament contra el president del comitè de govern del seu partit, Josep Antoni Duran Lleida, i ha perdut la batalla. A més, ha decidit que deixa de pagar les quotes d’afiliada a UDC i, per tant, implícitament, s’ha donat de baixa del partit fundat pel Manuel Carrasco i Formiguera. Formalment, Núria de Gispert ha passat a ser una diputada no adscrita integrada -amb el permís de la CUP- en la minoria secessionista del Parlament. Embolica que fa fort!
A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TRIANGLE, regna una incertesa absoluta sobre la capacitat del moviment independentista -partits i entitats- per confegir una llista única per a les eleccions del 27-S. Tanmateix, plana una espessa boira sobre l’avançament electoral, pedra angular de l’arc parlamentari que, amb el suport d’Oriol Junqueras, sustenta la presidència d’Artur Mas.
El dia 3 d’agost és la data límit per tal que es pugui convocar el 27-S en clau plebiscitària. En aquest supòsit, la X Legislatura ja està pràcticament liquidada i no té cap sentit remoure la cadira de Núria de Gispert, segon càrrec de representació institucional de Catalunya. Ara bé, si Artur Mas decideix incomplir el “full de ruta” sobiranista, posposar les eleccions i exhaurir el seu mandat, aleshores cal posar immediatament a l’ordre del dia la necessitat de destituir la presidenta del Parlament. No li surten els números.
