Més explícitament alineada que mai amb el president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament i membre suspesa d’Unió, Núria de Gispert, té, en canvi, una posició precària com a primera autoritat de la cambra catalana.
El trencament de Convergència i Unió rebaixa el suport que la independència rep dels grups parlamentaris. De facto, una desena de diputats d’Unió alineats amb la línia oficial del partit, la de Josep Antoni Duran Lleida i Ramon Espadaler, són un grup a part -encara que no inscrit com a tal- i fan la seva, que no és promoure la independència.
Abans, comptant amb aquesta desena de diputats, CiU sumava amb ERC i la CUP, i el sí a la independència era majoritari a la cambra. Ara, però, sumant els 34 representants de CDC, els 6 d’Unió més propers a Mas que a Duran, els 21 escons d’Esquerra i els 3 de la CUP, la independència aplega 64 diputats, menys de la meitat dels 135 que totalitza la cambra, encara que Marina Geli, exPSC ara no adscrita, també votés a favor de la independència i aquesta opció pugés fins als 65.
Només queden unes setmanes de legislatura, abans que les eleccions del 27-S tornin a generar un nou repartiment d’escons, i un canvi de presidenta és molt improbable, però aquesta nova majoria faria possible, si els representants d’UDC fidels a la cúpula del partit (10), els del PSC (20), el PP (19), ICV-EUiA (13) i C’s (9) votessin plegats, que De Gispert perdés la presidència del Parlament.
