El Molt Honorable Drac

L’any 1989, Catalunya va estar a punt de desaparèixer. I no com a conseqüència de cap LOAPA ni d’un Tribunal Constitucional especialment hostil. L’incendi desfermat a la central nuclear Vandellòs I va anar d’un pèl que no provoqués la fusió del nucli i, en conseqüència, una fuita radioactiva descontrolada que hauria convertit aquesta mil·lenària nació en una terra maleïda, contaminada pels segles dels segles i inhabitable.

Per això, quan escolto els apòstols del “procés” alertar sobre totes les malvestats que ens cauran a sobre si no culminem a curt termini la proclamació de la independència, no puc evitar un somriure. (En les pròximes eleccions) “ens hi juguem el ser o no ser!”, dramatitza el president Artur Mas. “Si ens quedem com estem, som morts!”, pontifica el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve. Altres profetes sobiranistes ens anuncien que, si no aconseguim ara la secessió, la venjança de l’Estat espanyol contra Catalunya serà terrible!

Amb el permís de la Mare Natura i de les tres centrals atòmiques que encara funcionen a la Ribera d’Ebre i al Baix Camp haig d’anunciar que Catalunya perviurà per sempre més… si els catalans volem que així sigui. Amb independència o sense independència, amb el president Artur Mas o sense el president Artur Mas.

Catalunya és, abans que res, una llengua i una cultura pròpies. Això és l’únic que, de debò, ens singularitza en relació amb les altres comunitats humanes. I la pervivència d’aquests trets identitaris només depèn de la nostra voluntat. A més, la Constitució espanyola vigent –que sovint tant menyspreem- i les institucions de la Unió Europea reconeixen la nostra diferència. Les competències estatutàries que té la Generalitat i les disposicions de Brussel·les que protegeixen les llengües minoritàries són un sòlid mur de contenció a les temptacions assimilacionistes.

Els catalans som molt poc propensos a fer autocrítica i acostumem a donar les culpes de les nostres mancances i insuficiències als altres. Per a mi, que, avui en dia, el 50,7% de la població de Catalunya tingui el castellà com a llengua habitual d’expressió i només el 36,3% empri el català és, 40 anys després de la mort del dictador Francisco Franco, un fracàs rotund i estrepitós del catalanisme democràtic i de la nostra màxima expressió institucional, la Generalitat.

No ho hem fet bé, no hem encarat correctament el repte de seduir la immigració castellanoparlant, convidant-la a assumir el català com a llengua relacional. Ni la immersió lingüística a les escoles ni TV3 han aconseguit la normalització. No hem estat capaços d’empatitzar amb els castellanoparlants per tal que, de manera natural, fessin el pas d’adoptar el català com a llengua d’ús habitual. En aquest sentit, la generació de polítics que va eclosionar amb l’Estatut d’Autonomia de 1979 és la màxima responsable de la precarietat en què es troba la llengua catalana.

Des d’aquesta perspectiva, l’actual procés sobiranista és un greu error que no ajuda gens a fer progressar la llengua i la cultura catalanes, la fibra íntima que sustenta la nostra raó nacional de ser. Al contrari: bunkeritza encara més la majoria castellanoparlant i l’allunya definitivament de l’òrbita lingüística catalana. El projecte independentista és percebut amb legítima hostilitat per una part molt important de la societat catalana, amb arrels i vincles familiars més enllà de l’Ebre, i això perjudica, objectivament, el procés de transvasament lingüístic dels immigrants cap al català, que hauria de ser la prioritat de tots els catalans que estimem la nostra llengua.

Encara més: el secessionisme rampant és el principal obstacle que té el català per garantir la seva pervivència i transmissió en dominis de l’antiga Corona d’Aragó, com la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, la Catalunya Nord o la Franja de Ponent on encara es parla. La identificació entre independentisme i llengua catalana és criminal per a la recuperació i normalització del català (digueu-n’hi valencià, mallorquí o LAPAO) en aquests territoris germans. La “solució” de considerar el castellà com a llengua cooficial de la hipotètica República Catalana és, senzillament, una fal·làcia.

Els catalans som, per essència, un poble negociador, en el bon sentit de la paraula. La negociació és l’antídot contra la violència i les guerres. Els valencians, els balears i els aragonesos també tenen la seva identitat pròpia i n’estan molt cofois. Els nostres veïns no entenen i rebutgen la independència de Catalunya, que els afectaria de manera evident, i això té un principal damnificat: la llengua catalana, que passa a ser un element incòmode i mal vist en la vida quotidiana d’aquests territoris, on la llengua castellana és majoritària.

La principal arma dels catalans és la seducció. I hem d’admetre que hem perdut les nostres arts amatòries. La prova fefaent, que ens hauria de fer caure la cara de vergonya, és l’Enquesta d’Usos Lingüístics que pública l’Idescat. La llengua catalana hauria de ser percebuda com un vehicle d’integració per assolir un grau de civilització superior: i no ho és.

En el seu discurs amb motiu de la Diada de Sant Jordi, el president Artur Mas va fer referència als “dracs” exteriors que “no respecten la nostra dignitat com a poble i la nostra voluntat de governar-nos”. No, president: el “drac” que amenaça veritablement la identitat catalana té la cova al Palau de la Generalitat… i sou Vós!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides