A Catalunya, els sobiranistes són els que tenen penjades banderes estelades als balcons de les seves cases. A Espanya, Podem, el partit de Pablo Iglesias, ha començat, també, a parlar de “sobirania” darrerament.
Sobiranisme i patriotisme solen anar de bracet. En el cas de Podem, però, tenen un sentit propi. A la primera reacció de rebuig que em va generar escoltar aquests termes en boca d’Iglesias i els seus ha seguit una certa comprensió. Parlen de “sobiranisme” però no oposant-lo a d’altres estats o pobles sobirans, sinó als poders financers que mouen els fils de la societat des dels seus còmodes despatxos. Defensen que qui decideixi les polítiques que s’apliquen no siguin aquests financers en l’ombra sinó els ciutadans amb el seu vot i el seu activisme social.
És cert que Iglesias no li fa fàstics a un terme horrible com és el patriotisme. Ha dit que cal “arrabassar el terme patriotisme als patriotes de polsera rojigualda que després venen la sobirania i tanquen escoles i hospitals”. No crec encertat arrabassar aquest terme per apropiar-se’l. Però també és cert que a la gran concentració de Podem del dissabte a Madrid no hi havia rojigualdes. S’hi van veure, això sí, banderes republicanes i de diferents autonomies, inclosa la catalana.
Molts comentaristes pro-independència de Catalunya han posat al partit de Pablo Iglesias l’etiqueta d’espanyolista i han recorregut a la frase clàssica de “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. Sempre he vist diferències entre uns i altres. Detesto els concursos de patriotisme, a veure qui el porta més endins. Aplaudeixo que es denunciï que rere el patriotisme espanyol de molts hi ha interessos econòmics obscurs. Res que no coneguem en el tarannà de molts patriotes catalans.
Però preferiria que uns i altres en comptes de competir en sobiranies i pàtries ho fessin per veure qui es preocupa més pels drets socials i la qualitat de vida dels ciutadans.
