Des de la dècada dels 60, la gent ha marxat de l’entorn rural on havia viscut i d’on treia recursos com llenya, carbó, fusta, pastures o conreus; i els boscos han quedat abandonats. La massa forestal catalana és de creació recent també pels desastres naturals com el foc. Els voltants de l’àrea metropolitana -per exemple- són plens de pinedes que es regeneren amb molta intensitat i que s’han de tallar de manera controlada perquè creixin bé. Però això no es fa, els arbres s’assequen, moren i quan hi ha ventades, s’aixafen.
Un país de boscos… desaprofitats. Només s’extreu el 22% de la fusta que creix en un any, i que serveix per abastir l’11% del consum. La mitjana d’inversió als boscos catalans és, de llarg, la més baixa de l’Estat: 15 euros per hectàrea i 3 euros per habitant. La mitjana estatal és de 51 i 20. “Es destinen partides pírriques, i els diners que arriben es gestionen malament”, afirma Josep Plasencia, silvicultor del Pallars. “A la província de Lleida, per exemple, dels 5 euros que s’inverteixen per hectàrea, 3 es destinen a paperassa -treballs de planificació- i els 2 restants a la gestió del terreny”, afegeix. “Al País Basc són tot espècies de fora plantades per a un creixement ràpid. Ho tallen tot cada 25 anys. I la resta del nord d’Espanya hi ha molt eucaliptus. Però aquí et miren com un delinqüent si vols tallar un arbre”.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER DE EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
