El 9-N obre molts interrogants. El més important és saber si, després de l’èxit relatiu de la convocatòria del “procés participatiu”, el president Artur Mas farà cas del que li demana amb insistència Oriol Junqueras i convocarà, a curt termini, eleccions al Parlament de Catalunya.
Però un altre interrogant, i no menor, és la continuïtat de la “vella” coalició electoral entre Convergència i Unió, que es va forjar l’any 1979. En les últimes hores, el líder de CDC i president de la Generalitat ha desvelat que el seu vot havia estat “sí-sí”, en clau independentista. En canvi, el president d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, ha manifestat que havia votat “sí-no” i ha reiterat que no era partidari de la secessió de Catalunya.
Aquesta contradicció entre els dos màxims dirigents de CiU pel que fa a una qüestió tan cabdal com la independència fa preveure que la federació està condemnada, més d’hora que tard, a la ruptura. En tot cas, abans de les pròximes eleccions, bé siguin al Parlament o les municipals. El més greu és que a CDC hi ha molts dirigents i militants que no són independentistes, mentre que a Unió hi ha un actiu sector sobiranista que dissenteix de la línia pactista de Josep Antoni Duran Lleida, començant per la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i la vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega.
La trancadissa a CiU pot ser de les que fan història, amb corredisses de militants i dirigents cap a altres formacions polítiques. I, en el rerefons, Esquerra Republicana també espera treure profit d’aquesta diàspora anunciada.
