No s’acaba d’entendre perquè els partidaris que el 9 de novembre es faci una consulta a la ciutadania catalana basada en la doble pregunta creada per Artur Mas i subscrita pels líders d’ERC, ICV-EUiA i la CUP s’entesten a fer creure que es pot celebrar amb un mínim de garanties d’èxit. El 9 de novembre es poden fer moltes d”altres coses. Una consulta popular impulsada per aquests mateixos partits, amb la col·laboració de l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i les entitats que vulguin participar-hi. Un gran sondeig per Internet. O plens simultanis al màxim nombre d’ajuntaments catalans reclamant el dret a fer aquesta convocatòria de referèndum.
Però no es pot organitzar la consulta legal, equilibrada, equànime i plural que cal exigir. Pot saber més o menys greu que el Govern de Mariano Rajoy s’hi hagi oposat frontalment des del primer moment. Però no es pot posar la ràbia o la frustració per davant de la realitat.
Que el dia 9 de novembre no es celebri la consulta prevista no s’ha d’interpretar com un triomf de “Madrid” o dels contraris a allò que s’ha batejat com a “dret a decidir”. La mobilització, que cada cop confon més aquest dret amb la voluntat independentista, no s’aturarà per aquest contratemps. Més aviat al contrari, la prohibició dóna més ales a la frustració i a la queixa.
Res no faria afluixar més el fervor independentista que una actitud constructiva per part del Govern de Mariano Rajoy. Però Rajoy ja fa molts anys que ha triat la carta de promoure l’independentisme a Catalunya a canvi de conrear el seu vot espanyolista al conjunt de l’Estat.
La consulta pactada pels partits catalans el desembre de l’any passat no pot ser. És impossible. Com més aviat i obertament es reconegui aquest fet, millor es podrà plantejar la recerca de solucions pel cul-de-sac on ens trobem. Trobar-les no passa, això és evident, perquè els polítics catalans que van signar la consulta les negociïn amagant-se dels periodistes.
La solució, i se n’ha de trobar alguna –encara que no satisfaci tothom, clar- passa per tocar de peus a terra i explicar a la ciutadania què és vol fer i com es pot fer. Menys astúcia i més transparència i sinceritat. Menys frases brillants i referències històriques apoteòsiques i més arromangar-se i donar la cara.
Allò que no pot ser, no pot ser; i, a més, és impossible.
