Fa molts, molts anys, Josep Andreu Abelló em va demanar de confegir-li una mena de memòries personals. Era un personatge important de la política catalana. Havia estat president del Tribunal de Cassació de Catalunya (una mena d’alt tribunal de la Catalunya autònoma de l’època republicana), era molt amic de Lluís Companys i en tornar la democràcia s’havia passat d’Esquerra Republicana al PSC.
Vivia a la part alta de la ciutat i no li faltaven diners. Com a mínim, podia permetre’s luxes com pagar-li a un jove periodista inexpert per ordenar uns records que després mai ningú no va publicar. Vés a saber on pararà l’original que li vaig lliurar!
Recordo que estava molt empipat amb Jordi Pujol. Una de les condicions que el franquisme va posar a Pujol per deixar-li obrir una oficina de Banca Catalana a Madrid era que fes fora Andreu Abelló del consell d’administració de l’entitat. Ho va fer i va quedar com a simple accionista. Simple però amb molts diners invertits en l’aventura. Per això, quan Banca Catalana va entrar en crisi i el valor de les seves accions va quedar reduït a una pesseta s’hi va picar els dits. Molt. M’explicava, indignat, que Jordi Pujol no l’havia avisat. I afegia que Pujol i els seus havien fet una operació estranya amb les seves accions que els havia permès salvar els seus diners.
Són els diners que Pujol ha confessat que eren a Suïssa? Si algun dia ho sabem, no serà perquè ho expliqui Jordi Pujol al Parlament de Catalunya o el seu cunyat, Francesc Cabana, que estava al cas de totes les operacions que es feien a Banca Catalana, als mitjans de comunicació.
Josep Andreu Abelló va morir als 86 anys sense saber el final d’aquesta història. Malaguanyades memòries!
