“La gent hauria de treballar en allò que li agrada i rebre una renda ciutadana”

El decreixement sostenible és una teoria que lliga economia i medi ambient i sorgeix d’una necessitat. Cada cop som més humans al planeta i cada cop hi ha menys recursos naturals. En parlem amb Juan Martínez Alier.

Com evoluciona aquesta teoria? Arrela?
La teoria del decreixement està creixent. El setembre se’n farà un congrés a Leipzig i s’hi esperen unes 3.000 persones. L’any 1972, André Gorz ja en parlava a França. Fins i tot, un president holandès de la Comissió Europea, Sicco Mansholt, ho va fer després de llegir un informe del Club de Roma que parlava del decreixement i s’hi va sumar. No va durar ni sis mesos. L’any 1979 es va publicar a França un llibre que es deia Demà el decreixement, d’un economista que vivia als Estats Units, Nicholas Georgescu-Roegen.
Això seria la prehistòria del moviment. Socialment, se’n va començar a parlar cap al 2002. Hi havia gent com l’antropòleg i economista Serge Latouche que parlava contra la idea del desenvolupament com a seguiment obligat de l’american way of life. Els semblava que hi havia una pèrdua de cultura, que el mercat ho absorbia tot i es perdien els sistemes econòmics basats en la reciprocitat. Hi va haver una coincidència entre economistes ecològics i d’altres que vénen de l’antropologia. I van confluir en la idea del creixement social sostenible. Ara hi ha una crisi brutal, en la qual es reparteixen molt malament els seus costos. El decreixement ha de ser planificat i igualitari i s’ha de fer als països rics, no als països pobres.

Ens diuen que perquè hi hagi creació d’ocupació hem de créixer un 3%…
Hi ha alguns errors en això. Un és pensar que els diners que la gent té han de venir forçosament de la feina assalariada. Això no és veritat. Hi ha moltes dones i alguns homes que treballen a casa i que no cobren durant bastants anys de la seva vida. Hi ha molts pensionistes que cobren i no treballen. S’ha de desvincular l’ingrés de la feina assalariada. Perquè hi hagi feina, l’economia no necessàriament ha de créixer. I l’ocupació pot ser neta, però els resultats ambientals són bruts, perquè aquest creixement es fa encara a base de carbó, petroli, gas… No és ecològicament sostenible. (…)

El decreixement és compatible amb un sistema capitalista ultraliberal?
Això ja s’ho preguntava André Gorz, l’any 1972. Què passarà si no hi ha creixement? El capitalisme creix perquè obtenen beneficis i els inverteixen per guanyar més, si no s’equivoquen com va passar aquí amb la bombolla immobiliària, que es va invertir de manera absurda tant de forma privada com pública.
Diuen que per pagar els deutes hem de créixer, perquè els deutes estan en diners i si no hi ha un creixement del PIB en diners, com es pagaran els deutes? Els que som partidaris del decreixement sostenible diem que no es pot pagar tot el deute, no tot pot girar entorn el pagament del deute. S’ha de fer una rebaixa del deute, com ha passat moltes vegades a la història. Fins i tot Alemanya, l’any 1953, va dir que no podia pagar tot el deute i n’hi van perdonar una bona part. Hem de descolonitzar el pensament i oblidar l’economia basada en el sentit crematístic, dels diners, en la qual el creixement del PIB és el més important. No. Hem de pensar en el benestar de les persones i de la natura, mesurats amb indicadors que diguin directament si la gent està més feliç, més contenta, si viu més anys, si té més anys en salut (…)

I quan es consideren utòpics aquells que defensen el “decreixement sostenible”, què replica?
Les utopies d’una època, a vegades, són les realitats d’uns anys després. No em sembla cap cosa absurda i es podria finançar amb impostos de manera raonable que tothom rebés 400 o 500 euros pel simple fet de ser ciutadà. Fa vuitanta anys que tothom tingués dret a anar a l’escola també semblava una utopia.

LLEGEIX L’ENTREVISTA COMPLETA A EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides