“Estem en una situació molt complicada“, admetia l’alcaldable Jaume Collboni. Els socialistes fa mesos que fan aigües. Sense haver sabut canalitzar un missatge consistent sobre el dret a decidir, van topar de primeres amb el PSOE i això els va portar a desdir-se a Catalunya de l’acord amb la resta de forces catalanes, el PSC ha mirat de navegar entre dues aigües i ha rebut pressió de les dues parts.
Aquesta rumb erràtic ha fet que pel camí hagin perdut el suport de molts militants que s’han donat de baixa. I els que no han estripat el carnet per pensar diferent del laboratori del carrer Nicaragua han quedat castigats, relegats durant mesos al galliner de l’hemicicle parlamentari.
L’electorat ha perdut la confiança en un projecte que va passar d’integrador a excloent, i això s’ha traduït en una sagnia de vots perduts cada cop que el calendari ha assenyalat una cita electoral. La darrera, les europees, s’han endut per endavant el primer secretari Pere Navarro, l’home que ha estat incapaç de fer allò pel què va ser escollit: agermanar les cada cop més incipients sensibilitats dins els socialisme.
Pels pèls, però Navarro no arribat ni tan sòls al consell nacional d’aquest dissabte, quan l’egarenc pensava escoltar els dirigents del partit per mirar de canviar el rumb de la nau socialista. De moment però, no sembla que els eterns aspirants com Miquel Iceta o Carme Chacón puguin insuflar al partit la renovació que necessita.
Caldrà esperar uns dies per veure si la vella guàrdia es fa càrrec del timó, o si deixen lloc a la següent generació que encapçalen noms com Martínez-Sampere o Laia Bonet.
