Aquest 25-M, el “formatge” que importa és el de Brussel·les. I com queda el Parlament Europeu després de les votacions? Només hi haurà una majoria possible per tirar endavant les decisions: la suma del PPE (que obté 212 escons, però en perd 53 en relació amb els comicis de fa cinc anys) i dels Socialistes i Demòcrates (que n’obtenen 186 i en guanyen dos). A la Unió Europea tindrem, per tant, un model de governabilitat calcat al de l’Alemanya d’Angela Merkel, que fa majoria amb l’SPD al Bundestag.
A partir d’aquesta constatació, que és la que compta, podem posar la lupa allà on vulguem, perquè el veredicte de les urnes sempre dóna molt de joc i més en uns comicis com els europeus, on la fortíssima abstenció sempre desvirtua els resultats i “deforma” la realitat sociològica i política. En tot cas, la victòria del vot “possibilista” PPE S&D (que sumen 398 escons en una Eurocambra de 751) es veu mitigada per l’increment de les pulsions radicals a causa dels duríssims estralls que provoca la crisi del capitalisme financer. Fonamentalment, aquest vot de revolta és de dos tipus, com ja passava en vigílies de la II Guerra Mundial:
a. Identitari. Aquí hi hem d’inscriure les espaterrants victòries (pírriques) del Front National de la família Le Pen a França o de la UKIP de Nigel Farage al Regne Unit. Però també del xenòfob Partit Popular Danès o del Fidesz de Víktor Orban a Hongria.
b. Anticapitalista. Destaca, en aquest sentit, la victòria de Syriza a Grècia i el sorprenent resultat que ha obtingut Podemos, del ‘bolivarià’ Pablo Iglesias, a l’Estat espanyol.
Què més ens deixa la lupa sobre el 25-M? Subratllaria el triomf de la socialdemocràcia a Suècia, després d’anys d’hegemonia neoliberal; la contundent victòria de Matteo Renzi a Itàlia i la fi del “berlusconisme”; i la nítida victòria del Partit Socialista Portuguès en un país que ha estat massacrat per la ‘troika’.
Posem la mirada sobre Catalunya. Tres constatacions:
a. En el context de la Unió Europea, Catalunya representa només l’1,5% de la població. Ens creiem sovint el melic del Vell Continent, però som, des de Brussel·les estant, un petit país i, per tant, un petit “problema”.
b. Els resultats del 25-M no afavoreixen ni la consulta del 9-N ni molt menys la suposada independència. El bloc PPE S&D, majoritari a Brussel·les, és totalment contrari al procés sobiranista català, com han dit en campanya Jean-Claude Juncker i Martin Schulz. Els liberals de l’ALDE, on participa CDC, han patit una severa rebregada en el conjunt de la Unió Europea i han perdut 28 escons en aquests comicis, quedant-se amb 71. Per la seva banda, el grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, on s’integra ERC, també ha perdut pistonada i es queda amb 55 escons. Curiosament, el PSC (integrat al grup dels S&D) i Unió Democràtica (que forma part del PPE) seran, a escala europea, els partits catalans que més “pintaran” a Brussel·les durant el pròxim quinquenni.
c. Esquerra Republicana és la gran triomfadora de les eleccions europees a Catalunya i el conseller de Presidència, Francesc Homs, ha estat l’artífex d’aquest “sorpasso”. Com pairà CiU aquests resultats, que l’aboquen a perdre les pròximes eleccions municipals en els seus “santuaris” tradicionals? Una reflexió final: Heribert Barrera, el “pare” de l’actual ERC, era més pròxim als postulats identitaris d’un Front National que no a l’esquerra llibertària que encarna, per exemple, José Bové, el líder dels Verds/Aliança Lliure Europea. Com administrarà Oriol Junqueras les “dues ànimes” d’ERC?
