Professor, què falla al sistema docent?
Si fa 15 anys preguntéssim a qualsevol persona com veia la universitat ens diria que era una avantguarda en introduir nous debats sobre la manera de pensar. Ara mateix, una part important del professorat és molt poc crítica amb el liberalisme i la situació actual. Hem tornat a les universitats dels anys 40 o 50, on eren una peça més de l’Estat i amb un falç paper com a reproductor de coneixements i d’ideologia.
Potser per la pressió que pateix la docència?
I per moltes reformes legislatives, com la LOU, que van permetre introduir l’activitat privada a la universitat. Es dóna l’oportunitat a certs professors d’usar el segell de la universitat per desenvolupar activitats privades. Si a una part dels docents, que haurien de creure en la docència i la investigació pública, se’ls ofereix això, aquest professorat de revolucionari en té ben poc. Això es veu sobretot en màsters patrocinats per La Caixa o el Banc de Sabadell, per exemple.
Aquesta tendència es pot invertir?
Ho hem de mirar com un projecte conjunt. Tant les universitats com els mitjans de comunicació públics de Catalunya els hem de defensar tota la ciutadania i no només els treballadors involucrats. Aquí està el problema, com fem perquè aquestes lluites siguin cosa de tots.
Com adopta la CGT l’anarcosindicalisme del segle XXI?
Dins la CGT tenim sindicalistes i anarquistes. Som un amalgama de plantejaments. El predomini de l’acció de lluita per damunt de l’acció institucional. La nostra força no ha de venir dels comitès d’empresa sinó de la capacitat de mobilització per crear una realitat, com vam fer a l’abril a l’FNAC, on vam aconseguir que es reduís la facturació un 80%. El secretariat de la CGT té una capacitat innegable però no pot perdre de vista que la presa de decisions es fa en comú. Som heterogenis, un mestissatge d’ideologies. Això fa que siguem en un procés de construcció constant que ens dóna una vitalitat que altres sindicats que venen de la transició, com CCOO i UGT, no tenen.
Però accepten subvencions públiques obtingudes de les eleccions sindicals. Això no els resta credibilitat a l’hora de postular-se contra l’Administració?
En un congrés recent vam renunciar a totes les subvencions en matèria de formació, que ara per ara són la principal font d’ajut públic per als sindicats. Així mantenim la independència. També voldria puntualitzar que, segons els nostres estatuts, el 90% del pressupost ha de ser garantit pels recursos propis que genera la formació, és a dir, les quotes dels afiliats. Això ens diferencia no només de la resta de sindicats sinó també d’algunes organitzacions d’esquerra alternativa que han adquirit rellevància els darrers mesos i anys.
Què va aconseguit la protesta a l’FNAC per Sant Jordi?
En una plantilla amb una temporalitat tan gran i amb tanta rotació, la capacitat d’estructurar espais sindicals és molt baixa. Tenim gent atemorida que la primera cosa que vol és situar-se i no perdre el lloc de treball. Va ser el sindicalisme de la precarietat, on el més important no és el percentatge de vaguistes, sinó, des d’una organització sindical, quin mal podem fer a l’empresa per obligar-la a negociar. Ara, la majoria de la població sap què passa a l’FNAC. Probablement va perdre més del 80% d’allò que tenia previst facturar per Sant Jordi, i en el subconscient col·lectiu pot ser que una part de la població associï FNAC amb explotació laboral. A més, ningú va pressionar els escriptors, alguna cosa voldrà dir.
L’associacionisme del 15-M o de la PAHC hauria de buscar sinèrgies amb el sindicalisme?
Vam compartir autocars amb gent de la PAH per anar a Madrid, i els deixem els locals en alguns indrets per celebrar assemblees. Hem de compartir espais de lluita sense voluntat de capitalitzar res. Si algú es para a mirar diria que ens en sortim poc a poc. En els darrers conflictes, les manis alternatives han tingut tant d’èxit com les oficials, les que sortien als mitjans.
LLEGEIX L’ENTREVISTA COMPLETA A L’EDICIÓ EN PAPER DE EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
